conmiguo?

les sorpreses que et dóna la vida són esperades al final,
et passes els dies rere la cortina, menjant-te les ungles
amb cara d'espectatives, mirant el rellotge, fent-li
copets de colze al teu company i murmurant sota el nas:
"ara, ara". Saps que et toca, que és el teu torn, que d'avui
no passa. Saps que ha d'arribar, perquè de petit te n'han parlat,
que existeix, que és el tema preferit de les males veus.
Ho saps des del primer dia.
Ara, quan arriba, la cara de sorpresa és obligada.

ella, ella i ella

és l'adoració absoluta allò que em porta a escoltar a aquestes dones_
ara, en aquí, hi ha una clara guanyadora.

el verano quema #3

El anterior día no pudo levantarse más de un par de veces de la silla de plástico que Copacabana tiene clavada bajo la carpa. Se pasa los días a pocos metros del agua. Desde ahí vende los tickets para subirse al churro, ayuda a los clientes a ponerse el chaleco salvavidas y toma fotos cuando estos consiguen montarse en aquel monstruo inflable. Diez euros la copia.

el verano quema #2

el mar estaba quieto como un plato de sopa. Aunque el sol picaba era más pronto de lo que había pensado Copacabana. Unas brazadas. Hacer el muerto. Bucear con los ojos abiertos hasta la orilla.
Copacabana se sentó, aún mojado, a la barra del chiringuito. Se tomó un café caliente como el sol
y decidió que aquel día trabajaría más duro que el anterior.

el verano quema #1

Las sábanas de Copacabana se despertaron enganchadas a su cuerpo sudoroso. La noche había pesado con fuerza sobre ambos y los había convertido en único y maloliente ser.
El sol quemaba media mejilla de Copacabana con tanta insitencia que consiguió hacerlo levantar.

–Esa desgraciada tiene que salir siempre por la ventana y dejar la puta persiana abierta. Ya no me la follo más.

Las piernas de Copacabana renquearon hasta la cocina. Se lavó la cara sin apartar los platos sucios, salió de casa y se fue al mar.

p.s. crec que no torno

hi ha qui creu que per sentir-se estranger a casa seva,
és millor ser estranger a l'estranger_
el gust de no ser d'aquí, de sentir-te exòtic
entre els de la teva espècie; el plaer de poder
dir "nosaltres" i mentir i de fer apologia
del folklore més cutre sense que
et mirin fatal_
parlar malament, no entendre-ho tot, canviar d'idioma
a mitja frase, estudiar els llavis dels altres quan t'expliquen
coses, comunicar-te amb gestos i cops d'esquena_
gaudir del sentiment d'exili no forçat, de marriment, de
la nostàlgia tanguera_anyorar la familia, els carrers, fer
d'una ciutat la destinatària d'una correspondència silenciosa,
només tenir paraules boniques per la gent que no veus,
aplaudir cada vegada que quelcom t'agrada, assentir quan
algú parla de tu, riure sempre i poder fer discursos
antropològics del lloc d'on vens_
sentir que si no encaixes és una qüestió geogràfica i cultural,
i que, per fi, has trobat el teu lloc.

soroll sord per orelles plenes d'aigua

en dies com aquests,
en què regar les plantes és un esport de risc,
comprenc que coses com tu, només passen una vegada_
sí, "coses", dic "coses"_
t'arreplego com un joc de peces
i t'estenc com un banyador mullat_
mai hagués pensat que la gana tingués mans
però aquí em tens, fent punyetes d'estiu_
ja sé què fer i on anar_ja sé quan comencen les
coses bones_
i, en breu, molt breu, quan ens enfonsem en el mar
fred i blau que ens espera més enllà,
em permetré la llibertat de cridar-te pel nom_

pàg. 162

La seva felicitat era gairebé dolorosa. Gairebé patia. Jo estava dret amb el meu pare al fons, sentint l'eco dels seus sanglots com si batessin unes ales.

plens de vida, john fante

pàg. 98

Vaig pujar i em vaig banyar. Durant una hora vaig estar submergit en aigua calenta i relaxant, fent capcinades sense adormir-me. Per mi, un  bany no consistia tant a netejar el cos com a refrescar la ment. El pensament se'm va fer cel d'estiu, el travessaven imatges plaents com si fossin núvols blancs: les barques de Newport Beach, la bellesa corprendedora d'Alida Valli, el tercer carrer del club de golf Fox Hills, la prosa de Willa Cather. Totes aquestes coses delicioses, aquelles coses grates, esplèndides i encantadores, se m'acudien quan em banyava.

plens de vida, john fante

hacer el indio

y en realidad no es necesario que nadie cumpla años
ni que la gente celebre nada_no es necesario invocarte
con palabras clave, ni cerrar con fuerza los ojos para verte_
es mucho más sencillo, no necesitas excusa para visitarme_
con lo mucho que nos costaba vernos antes y ahora todo es
tan sencillo..._

tus apariciones sorpresa aún cuesta digerirlas, los nudos en la garganta
y los pinchazos en el estómago son tu leit motive y cuando llegas,
cuesta que te vayas_no deshaces la maletas ni te quitas la chaqueta
 pero tampoco llegas a despedirte_la punta del sofá y el vano
de la puerta son tus lugares favoritos_te quedas ahí, me miras
sin mirarme y sonríes, antes nunca sonreías_antes_

ya ni antes ni después ni nunca ni mientras ni nada_
has superado el espacio y el tiempo y te has plantado
en mí como un pilar gigante, una columna dórica,
un tronco de roble_quieto, fijo, enorme_en mí_

sin saberlo hacer_volvemos a estar juntos_

pel camí dels pernoctats

fer-se gran té certs avantatges que ja no te'ls treu ningú_
un d'ells és deixar de prioritzar una dignitat que ja no tens,
i començar la nit dient-te:
"hoy lo voy a dar todo y ya sobreviviré a las consecuencias".
_sí, en general penso en castellà_
doncs aquí estic amb les meves conseqüències intentant
dissenyar el dia_zombie que m'espera,
i preguntant-me si realment l'edat i els seus avantatges
van ajudar-me en una nit en què, efectivament,
ho vaig donar tot_
totes les meves arts culinàries i els meus èxits d'anfritiona
en una terrassa molt ben il·luminada acompanyada de sopa
de meló i orada el forn_el vi és cosa del convidats, molt cool.
més tard vaig obsequiar a la fauna del meu carrer amb la meva disfressa
de gato pardo que incloïa la meva última compra (quan sigui gran
de veritat, deixaré d'anar al H&M), un obsequi de ma mare
(_te he comprado una camiseta de las que te gustan, con poca tela)
que el vaig rematar amb la meravellosa i còsmica idea de no
posar-me sostens, un nou pentinat (quina felicitat tornar a
tenir els cabells llargs) i més maquillatge de l'habitual (si l'habitual
és no portar-ne, serà per alguna cosa)_
tot el meu engranatge mental va fer-me trontollar fins a una barra habitual
en què vaig començar a practicar les meves carències escèniques de la nit
(alberto, no mes has dicho nada: ¡estoy superguapa!) pobre alberto...
però està molt bé no tenir la paciència suficient per esperar que t'ho
diguin (si és que ho mereixes) i dir-t'ho tu mateixa_
i amb el millor del piropus i les dents brutes de tom collins,
vam desplaçar-nos fins al sud del raval on sorprenentment i
sense explicacions ens van convidar a sortir poc després_

meravellós, mai havia ensenyat el dni per sortir d'un bar.
i amb el puny ben alt i amb crits de guerra d'una altra època,
vam dirigir-nos cap a una festa privada de la tele, que encara no entenc
com ens van deixar entrar (perdona, el director ens està esperant)_
i vam acabar de tastar aquests avantatges que et dóna l'edat,
obligant a qualsevol home que se'ns apropava a que truqués al seu camell_
però bé, per sort el camell no va arribar i vam poder marxar pel nostre propi peu_
i a falta de pues, ens vam endur uns de nous a casa_
i agafada a un braç desconegut pensava:
saret, quan comença a fer-se de dia, no pot passar res de bo_
_sí, a mi mateix em parlo en català_
i malgrat l'edat m'hagi salvat de fer-me la dormida
al matí mentre el desconegut es vesteix i marxa_
(amb 31 la indiferència ja no és delicte),
la vida em va regalar un brillant mental que minuts després d'haver tancat la porta
torna a picar i em fa aixecar del llit _¿dónde están las escaleras? es que el ascensor no fucniona..._
de veritat has estat quatre mints al replà buscant les escales?
evidentment això li vaig dir amb la mirada mentre assenyalava la sortida_
en aquell moment hagués desitjat un nou deus ex machina en forma
de policia amb casco i llenterna_però les conseqüències mai et fan aquest regal.
en fi, les ressaques infernals també és cosa de l'edat,
que no deixa de ser una avantatge, ja que la propera t'ho penses
dues vegades_______________o no.

from s to p

 m'estimo tant a la teva mare que no s'ho creu_
sé que et parlarà de mi de tant en tant, però que
sàpigues que jo, des de aquí, que és molt lluny
de tu, penso en valtros cada dia_

i cada nit

les flames del solstici

ahir ens vam trobar de sobte, al voltant d'una taula, apagada ja la queimada,
pensant en les coses que desitgem deixar enrere, per tal d'escriure-les en un paper
i després cremar-les, en la nit més curta de l'any_

què tinc que no puc oblidar?, què mereix ser escrit en un paper i
ser cremat sense treva?, hi ha alguna cosa que no em deixa avançar en
aquesta tan pràctica i horitzontal vida?

vam haver de fer un repàs (mental, és clar) de totes les
merdes que portem a l'esquena_ jo, lluny de triar-ne una,
les supersticions em posen nerviosa per si em donen mala sort
i les coses que vull deixar enrere o ja no les recordo o
les porto de la mà amb molt d'orgull,
observava com els comensals d'aquella màgica nit
(diversificats a la màxima potència), bolígraf en mà
i mirada perduda, passejaven per la part més fosca de la seva vida,
pel territori minat que en algun moment (maleït moment)
els ha tret la son i els ha deixat sense ungles; 
tots ells, que van trigar poc més de minut i mig en decidir-se,
van reviure, en la distància del moment i la companyia de l'espai,
un fragment de dolor que els ha ferit i van ser capaços d'agafar-lo,
escriure'l i cremar-lo.

reien, xerraven, bevien, dançaven, menjaven
però jo no podia oblidar les seves cares,
mirant com aquell tros de paper ballava amb una petita flama blava
fins a reduir-se en un cúmul de cendres_
tots tenien la mateixa mirada, tots han dolgut, tots han sentit que no
podien sortir-se'n, tots han patit la injusta i estreta sort de ser infeliços_
és curiós com d'iguals en sentim als altres davant del dolor, com
podem veure'ns en els altres, si captem el seu patiment_
en canvi la felicitat ens allunya, i quan presenciem algú en
el seu moment àlgid de joia, no ens sabem reconéixer, no ens
sentim còmplices d'aquell, no ens veiem en l'altre.

entre conxuros i meigas vam provar d'oblidar el que no podem
oblidar, vam mullar de cava i omplir de coca de llardons el forat
negre que portem a dins, i amb el soroll de fons d'una batalla
sense enemics ni guanyadors vam aconseguir, durant una estona,
deixar enrere tot el que ens fa mal_
desig complert.

no és breu el que és dues vegades bo

tot suma_
per això ho celebrem_
com et deia, viure amb tu la trentena m'omple infinit,
cremats el vint de la millor manera, que es prepari el que hagi de venir_
felicitats, clara
t'estim amb total desmesura

quan el ànecs aixequen el vol

és increïble com t'arriba a afectar la mort
de gent a qui no coneixies,
amb qui no tenies cap vincle personal,
algú que no has tocat en ta vida i que,
en cas que no hagués mort,
tampoc ho haguessis fet_
doncs a mi, m'ha colpit especialment aquesta mort,
perquè jo, a aquesta_gran_bèstia_en_forma_d'actor,
d'una manera desconeguda, llunyana,
intocable i desvinculada,
l'estimava_

onze de juny

P, ja veuràs que això que vivim és estupendu,
_t'encantarà_!
i jo sé d'una que t'ensenyarà a menjar-te el món!
benvingut petit P!

el valor de cada moment al raval

només sento les orenetes, les gavines i el repicar de les campanes_
si aquests minuts no valen un imperi, què ho val?

you and me

#114

lobo de mar
Marino viejo y experimentado en su profesión.

ni tan tan ni tan poc

no tinc problemes greus amb el sexe_
no en practico en un excés nociu ni me'n falta
durant temporades massa llargues_
no em serveix per suplir altres carències ni
em pesa més del compte_
no li faig fàstic a gaire coses, sóc oberta de mires
i m'obro de cames amb certa simpatia_
no busco homes _ni dones_ ideals, ni d'un carisma estrepitós,
no perdo el temps cercant un punt lluminós d'intel·ligència,
ni una conversa més que decent_
acostumo a triar sense cap premissa especial,
(sempre he estat una persona que menja pels ulls i
que sempre deixa el plat buit a taula)
és cert, que el meu filtre es va fent més gran a mesura
que ingereixo més alcohol i la nit es fa més fosca_
però en cas d'equivocar-me i no haver pogut aturar-ho
a temps, tampoc en faig un drama_
el sexe m'agrada bastant i molt, i
encara ara, em fascina com el primer dia_
el sexe amb desconeguts és ric en sensacions i
té camins inescrutables que fan de l'acte un llibre
de Escoge tu aventura_
el sexe amb amics és una passeig, un pícnic al costat del riu,
una migdiada d'estiu que no sorprèn, que no aventura, però un
plaer únic, tranquil, un acte conegut, d'amor fraternal,
que fa de les relacions una habitació pròpia_
el sexe amb amor és un buit en l'univers, el nostre taló d'Aquil·les,
indesxifrable, incomunicable, instantani, efímer, dolorós
com una daga, plaent que treu l'aire, un temple, un niu,
tornar a néixer, morir i no poder explicar-ho.
el sexe amb un mateix és el joc més divertit que han
inventat mai, que de petits no t'expliquen, i que,
amb una mica de sort, ho descobreixes a temps_i
aquell dia, aquell dia et canvia la vida.

amant de desconeguts, amiga d'amics, ferida d'amor
i desamor, i artista complaent d'una mateixa, no faig
del sexe una bandera però sí un bé necessari que no
pesi a tots ni a ningú, que ens col·loqui en fila i ens
mostri tal i com som: cos i ment.
Perquè el sexe és el plaer de no buscar res més que plaer.

dimarts de merda li direm

no et passa mai que tens dies en que penses que
la resta del món
és
molt més
feliç
que
tu?
avui és el dia.

8 de mayo

vull aquesta cançó i no hi ha manera

viure a elm street

la por que no em deixa dormir a les nits
s'apropa tan a l'emoció que em desperta als matins,
que no aconsegueixo concentrar-me_
cada dia canvia, tot és diferent i es transforma
a una velocitat que no em deixa temps per
acostumar-m'hi, per saber,
per agafar el toro per les banyes_
miro molt a la gent, i molt detingudament,
ells tenen por? tenen por de les mateixes coses que jo?
tenen problemes? els mateixos que els meus?
massa coses, massa pensaments, massa gent,
massa massa_i no fixo el punt concret_
dispersió greu que m'arrenca sospirs pernoctats
i gemecs de dies d'infància en què
l'únic que em feia por era en freddy krueger.
ja no sento les seves ungles esgarrapar canonades,
ni el seu riure sota el meu llit, ja no veig la cara
plena de queloides travessant la meva paret,
ni el seu gersei de ratlles al fons de la meva banyera_
ara em sento el batec del cor i el silenci després
de demanar per algú_
i ara l'únic que penso és que
el dia que torni a tenir por d'en freddy krueger,
tornaré a dormir per les nits.

gràcies

per ajudar-me a acabar millor aquesta diada!

aquesta pel·lícula ja l'he vista

és fosc però et reconec_m'he perdut però no em fas por_
t'he estat esperant rere aquest arbre i malgrat sigui de nit
puc veure't molt bé_em fa  mandra obrir la boca
i em quedo ben quieta fins que se m'assequen els llavis_
estàs estàs ple, brilles, i la teva pell s'assembla molt a
la meva_m'escupo a la mà i faig el possible perquè t'oblidis
del soroll que, a la fi, ens envolta_
continuo callada_però no tan quieta,
em mullo els llavis i et beso una sola vegada, fins que
empasses l'última paraula, tanques els ulls_i tornes
a morir-te al meu costat_

emborratxa_da

el plaer tan absolut de sentir-se ple,
de donar voltes i voltes amb
gent_meravellosa (que ho sou tots)
i quedar-te sol i arribar a un bar,
seure a una barra i que el cambrer
_que parla un idioma molt llunyà al teu_
et convida a un xupito i rius
i dones les gràcies i somrius
i els que entren al bar, et miren estrany
_perquè estàs sola a la barra i somrius_
et fan un tall de pestanyes i penses,
mira. tu, a aquest me'l follaria_
però dos segons després penses en el demà
_demà_ i en nina simone
_sempre penses en nina simone_
i et dius que qualsevol condò malgastat et farà mal_
i surts del bar, amb l'ampolla de vidre
_qui em (al carrer robadors) dirà que és il·legal_
i puges a casa, i l'únic del que tens
ganes és d'escriure i et dius
a tu mateix
jo hi sóc
per tenir
-me

somnis d'infància

jo volia ser bob dylan i
estar fins els ous de tot_

el cel sobre barcelona

cançó_85

pág. 33

"Mi presencia aquí, tan conspicua ahora, será negada mañana mismo con un gesto de la cabeza y un grifo abierto y para ella será como si no hubiera venido y no habré venido...".

mañana en la batalla piensa en mí, javier marías

she's moving her body

bé, des del principi_
comincio per te, perchè ieri notte eri bellissimo_
o això crec_no, no tindrem quatre filles_
però farem que la nit vagi tan bé com fins ara_
em convides a una casa gegant del segle setze on
pretens viure feliç i ple_
i jo sempre havia volgut un home amb barba, ple i
amb una casa gegant_però avui no és el dia_
trobar-nos no és gaire complicat, la gent
suada i borratxa se m'enganxa a la pell, als llavis,
al paper del cigarro, i no para de ploure,
ens mullem plegats ara, i després encara més_
sense seguir cap rastre trobem el punt perfecte_
és tard i vol deixar de ploure_
ja està, quiet, silenci, ni cases grans, ne bimbe,
prou de beure, prou de fumar, prou de parlar_
mira_toca.

llençols blancs

un dia, una nit, un matí potser
vaig entrar en un llit on m'ho vaig trobar tot_
els primers refredats de primavera, el to seriós
d'un home de veres, el títol d'una cançó,
molts cigarros, molts cigarros, un record,
dos fragments, noms amb tres erres i
dues mans que cobrien l'univers que
s_e_x_p_a_n_d_i_a
entre
les meves cames_

canço_84

100 años

hoy cumplirías 100 y qué distinto sería todo si estuvieras aquí_
sin embargo, el haberte tenido ya lo cambia todo_
gracias, yaya, por haber sido tan tú y felicidades.

feliz día del padre

de la vida te acuerdas a ratos_
cuando escuchas una canción, cuando te encuentras a alguien,
cuando cierras los ojos en la cama, cuando te esfuerzas en no pensar,
o en días señalados_
hay fechas absrudas que agujerean el calendario y aunque
no sea mi costumbre celebrarlas y haga lo posible por obviarlas_
esas fechas tan de otros me obligan a recordar_
anuncios, comentarios, ilustraciones, vidas ajenas,
allegados, consumo, borreguismo, civilización_
no sirve de nada que intente quedarme en la cama,
que busque desiertos, cuevas, océanos,
que esquive a los demás, que no encienda el
ordenador, que me encierre, que huya_
no hay escapatoria_
yo también lo tengo que celebrar_

para mí el día del padre siempre ha sido
una broma de mal gusto_

alguien, algo, un ente extraño
me recuerda (lo olvido cada día muchas veces),
en un día como este, que yo no tengo nada
que celebrar ni nadie a quien felicitar_
cada año los recuerdos son menos, solo
se suma tiempo, no vivencias ni imágenes_
tengo las mismas referencias que tenía
hace 20 años_ese es mi regalo_esa es mi celebración_
recordar que un día tuve, quise y perdí_

este es el primer día del padre de mi vida
que ya no existes_eso no lo hace peor que
otros años sino mucho más absurdo_
porque quiere decir que ya antes vivía como
si no existieras, ahora simplemente es verdad.

#113

degollar el cuento
Cortar el hilo del discurso, interrumpiéndolo con otra narración o pregunta impertinente.

perquè jo?

crec que he perdut la capacitat de relacionar-me
amb la gent,
o potser mai he sabut fer-ho.
em marejo per culpa de les voltes que li dono
a tot_
i, de vegades, provant de passar desaparcebuda,
provant de lliscar-me silenciosament com un
cotxe de bcn neta_acabo provocant l'efecte contrari.
el millor, al final, és anar a la teva i fer-te el suec.

cançó_83

"La majoria de les noies realment guapes tenen els peus lletjos..."

tenir una llista de coses pendents és un despropòsit
perquè l'acabes perdent, o no la completes, o
optes directament per ignorar-la i deixar que
les coses pendents continuïn sent-ho_

avui m'he apropat a la presentació del llibre
de david foster wallace, l'escombra del sistema.
el lema de l'acte ha acabat sent que foster wallace,
per fi, forma part de la literatura catalana
i això no es diu cada dia.

rere el personatge, el talent, la mort abans d'hora, la decisió
de morir, el mite i l'adoració, hi ha novel·les, contes i assajos,
i en la meva llista de pendents, llegir a foster wallace.

i just ahir en parlàvem d'aquesta nova edició;
i just aquest matí un editor em parlava d'aquesta
nova editorial, creada per un jove, estricte i valent
editor que ha decidit fer el que volia i, potser,
ratllar una de les línies de la seva llista de pendents;
i just fa uns mesos que em creuo sempre a la mateixa persona,
que per casualitat ha resultat ser el traductor d'aquest llibre (que
estic convençuda que el conec però encara no sé de què);
i just ahir, des de manhattan, ens demanaven
un títol nou en català per llegir;

i amb tots aquests previs _i la presentació del llibre_
he pensat que la tarda li posava
un punt i final a aquest dia de valents, aigua, llibres i pendents_
i que reservar-me la nit per començar a llegir l'escombra del sistema
m'ajudava, sense voler-ho, a escurçar la meva llista, conèixer
un nou editor del qual m'havien parlat, saber el nom d'aquest que em
trobo a tot arreu i potser tenir l'oportunitat d'enviar un paquet
regal a l'altre punta del món.

_el llaç per aquest paquet tan ben embolicat,
és estrenar-me amb foster wallace amb la seva
estrena en català_

if you think the system is working ask someone who isn't

des d'una cuina petita i poc il·luminada del més
profund del barri del raval, connectem amb una
habitació de manhattan de mobles elegants, vestidor
a l'americana, dues taules, una catifa i una finestra
per arrambar-te quan fumes.
les distàncies es lliguen en gots de vi,
costo sec i marihuana a cent dòlars_
les ciutats passen a ser un tema de conversa,
un polvo d'entre setmana_

compartim el temps, les sis hores de diferència
i sortim a fer un vol, per una sala, també amb catifa
i un famós sofà vermell, on han descansat tots els
catalans que s'han deixat caure per l'urbs_
donem voltes entre muntanyes de llibres,
dracs que travessen parets
i emblemes de cuina_
i manhattan entra al raval a través
d'unes habitacions acabades d'estrenar,
i una sala que més sembla una bugaderia_

l'ampolla va buidant-se, i ens centrem en
la pantalla per poder seguir amb la vetllada_
una cabana al mateix preu que la marihuana,
escriptors que no cauen bé, el
que mira com el país s'enfonsa des de
la distància i l'esperança_americans vells,
joves belles del raval, passar llista de l'entron,
d'això aquí no se'n diu mariadelmar,
resumir un ara, un sentiment, un desig, posar
al dia, fent la nit, celebrem que hi ha portes
que es tanquen per sempre, i resem perquè
les altres no siguin difícils d'obrir, un glop,
potser amb baleària arribem a NY, això ja és
només un cigarro, riem i quedem
per un altre dia_això no es veu tan malament,
fem un altre vi ben aviat, i la propera vegada
provem de compartir una barra_

al raval ja és matinada, plou, escampem el fum,
esborrem les marques del vi, apaguem els llums
i tanquem la porta d'una cuina petita on
hi cap tot manhattan.

dura com una pedra

no paro de carregar i descarregar_
em fan mal les mans i, últimament,
no em centro gaire_
buido els armaris de la cuina,
els torno a omplir_
buido pisos i els torno a moblar_
baixo escales carregada i pujo d'altres
també carregada_
quan estic quieta se'm posa cara d'imbècil
i busco quelcom per desmuntar, pintar
o transportar_
ahir vaig agafar tota la roba de l'armari
i la vaig posar sobre el llit_
una massa fosca i cruenta, com un escarbat
gegant, m'observava intensament,com si
em volgués dir alguna cosa_
tot era tan negre: no es diferenciaven les clacetes,
de les samarretes, els sostenidors dels pantalons,
les jaquetes de les mitges_
sempre tot tan negre, sempre tot tan fosc,
sempre tot tan igual_
és fàcil aburrir-se d'un mateix_
ja que la pel·lícula ha començat i
m'ha pillat amb les mans plenes_
intento creure'm l'argument, i
amb la voluntat de fer la diferència
em poso la meva roba negra i em canvio el blog.

l'únic desig

ja que avui sortirem volant,
només demano matar a la persona encertada

plou

 

Montaigne decía que el estruendo que hacen los planetas al girar y desplazarse por el espacio es inmenso, pero que no lo oímos porque estamos acostumbrados.

 

la historia del silencio

Pedro Zarraluki

"pero me mira mal"

quan feia segon de bàsica, estava
obsessionada
amb un nano que feia tres cursos més que jo_
aldo, paolo, andrea, daniele...
ni puta idea de com es deia_
però tenia els ulls gegants, era més alt que jo
i anava sempre engominat_
i això m'encantava (!)_
després de mesos intentant apropar-me a ell,
vaig aprofitar l'oportunitat, un dia que
em van posar darrere seu a la cua per entrar
al menjador_
vaig trencar-me el cap per trobar la manera
de cridar la seva antenció_vaig pensar molt i molt_
què podia fer jo mig metre més avall que ell,
rere el meu frondós serrell i amb l'angoixa del
primer amor_?
i la misteriosa lògica d'una nena de set anys
em va portar a cantar-li la meva cançó preferida_
la meva memòria (molt útil de vegades) ha borrat
el record de la reacció del latin lover engominat_
evidentment, no vaig aconseguir el seu amor però
vaig deixar ben clar a mitja escola que jo
tenia una banda de rock and roll

quan la música inunda

veus com s'alça davant teu,
com creix a mesura que avança,
com et mira als ulls i rugeix
i just quan és a punt de cubrir-te
tanques els ulls i et deixes anar:
et sacseja, et porta, et colpeja, et marjea,
no et deixa respirar_
és quan, finalment para,
que surts per agafar aire.
líquid i flagrant_
ab_so_lu_ta_ment_es_pec_ta_cu_lar.

torna demà

tenim totes aquestes cançons per no sortir del
llit
fins d'aquí una estona_
les parets segueixen dormint a les fosques
i la porta respira més lentament que abans_
l'aire carregat, dens, pesat, s'estira damunt
nostre
i ens reté en aquesta cova de pell, pèl, fluids
i roba arrugada_
no fa fred ni calor, no hi ha nit ni dia_
fora hi ha carrers amb arbres i ocells
i edificis amb gent que coneixem_
hivernem en aquest parèntesi que fa dies que
buscàvem
i recordem, un a un, tots els fills que no hem tingut_
ara ja sabem què ens feia nosa,
enigma resolt_
tenim totes aquestes cançons per no sortir del
llit
i tant me fa si t'arrambes tu a la meva esquena
com un altre, tant me fa si ets l'e., el f., o aquell
que m'he creuat a la prota del lavabo_
m'abraço al coixí i intento desdoblar-me:
fer-me dues, ser jo1 i jo2_
jo1 es gira, t'abraça, et besa, et diu coses
que es creu al mig del pit, et menja la polla
i et mira mentre dorms_
jo2 s'arrossega cap el límit del matalàs, fugint del
contacte, s'adorm, es desperta, s'obre de cames,
s'aixeca del llit, es dutxa i compte els segons que trigues
en desparèixer rere la porta.
tenim totes aquestes cançons per no sortir del
llit
i, com no aconsegueixo desdoblar-me, responc
a les teves preguntes, et miro amb uns altres ulls
i penso que coses pitjors han passat al meu llit_
coses pitjors han passat en mi_
i que tot el que no sento, ja omple un espai,
així doncs,

m'espero al teu costat fins que acaba l'última cançó

#112

desaliñado
Que adolece de desaliño.

pintar sense saber-ne és d'imbècils

faig tard i aprofito cada segon per pensar-hi_
em mossego el llavi (fa mal) i els ulls se'm
mouen com si busqués una llebre entre els cotxes aparcats_
francament, no m'agrada i em tenso si he de veure'l_
fa dies que faig el que em ve en gana
i començo a cansar-me'n_
quan ets definitivament lliure per prendre les
teves pròpies decisions, les coses ja no fan tanta gràcia_
perquè qui em mana a mi opinar? qui sóc jo per
saber el que em convé? i a qui se li acut deixar-me sola?
ara, l'únic que provo és de ser el menys jo possible_
portar-me la contrària, jutjar-me,
criticar-me d'amagat, malpensar dels meus actes
i a la que tingui l'oportunitat,
fotre'm una punyalada per l'esquena_
brou, clar, faig tard_
em rodejo de coses que s'endollen i he de carregar
la bateria del meu mòbil al lavabo, com si
visqués en un càmping_
tot és més tendre, més color sèpia, més afònic_
el pitjor que et pot passar pintant marcs de portes
i escoltant m80, és que et posin aquella cançó que
tan vas ballar quan tenies deu anys i que ni t'enrecordaves_

leer

massa de nit per ser car

i ha passat_
no m'ho esperava pas_ no hi comptava_
no ho havia decidit_
no volia_no ho tenia programat_no era
previsible_no formava part del meu què_he_de_fer,
no entrava_no estava_no calia_
però, de cop, ficant-me al llit_
has aparegut_
i t'he recordat_

massa car per una mala nit

no era jo_no tinc mòbil_no ho sé_
m'ho he gastat tot_que t'he dit què?_
mai de la vida_sara_sí, ja he acabat la carrera_
no, no ho sóc_quan?_perquè?_de qui?_
no és meu_quin mal de cap, em vull morir_
tinc pasta de dents al cap_no porto calces_
on sóc i i tu qui ets?

desconstrucció

ara que fan fundes d'ordinador i bicicletes
de fusta (entre d'altres coses),
he decidit fer-me vegana, patentar
el meu ritme cardíac, rentar-me
el cap amb l'aigua de les olives
(sense anxova), i especialitzar-me
en pràctiques sexuals orientals,
molt orientals.

cançó_82

avís per emigrants

vull que sapigueu que sou les
berlineses falses més belles del planeta
i que sé, i us aviso, que en una altra vida
viurem a la mateixa ciutat_
de moment, en aquesta, us estimo des de la distància
i us certifico que, de vegades, la vida se'm fa molt
farragosa sense vosaltres.

p. 14

Una día me di cuenta de que ya no me importaba nada de nada, y de que todo me hería mortalmente.
mr gwyn, alessandro baricco

cançó_81

hi ha dies millor que d'altres

em dóna pel cul el wetransfer i el fuckin dropbox_
m'amarguen la vida el yousendit i el puto gmail_
porto un dia de merda amb aquesta inmensa
basura que és la tecnologia_
i acabo de trobar-me perduts en un bolso
uns xliclets que havia comprat a l'estiu_
me n'he menjat un (llesta de mi)
i m'ha està sentant fatal_

per avui, s'ha acabat_
toca treballar amb les mans_
yuju!

l'univers en una paraula

em sorprèn, tot sovint, que parlar no costi diners_
em sembla fantàstic que poguem utilitzar tot aquest
inmens, infinit i canviant material sense ni pagar un duro_
i no ho sabem però el món és nostre quan, sense demanar-li
permís a ningú, podem pronunicar qualsevol de les
meravellosos sons que coneixem (i els que no coneixem,
un univers per conquerir)_
sang, blau, demà, esperma, fidel, racó, estiu, gibrell, espant_
i cada un d'aquests obre un altre univers de conceptes, imatges,
records, referències que inevitablement xoquen amb el que
signifiquen per una altra persona_
fagot, escletxa, esbadellar, fregall, vespre, calaix, ploure_
i en comunicar-nos, llegir, escoltar, observar
descobrim que l'univers del nostre univers s'expandeix 
com qualsevol altre i no té fi_
llac, patxoca, mai, esclat, goig, breu, pristí, papallona_
i d'això no podem deslliurar-nos, forma part de nosaltres,
forma tot el que està fora de nosaltres i li dóna un signifcat
a "nosaltres"_
jo, galta, molsa, ruixat, claca, drap, respira, cullara, meló_
i tant gran i desconegut es presenta que parlant,
oblidem parlar d'ell_

pág. 45

— Lucifer —dice—. El ángel arrojado del paraíso. Poca cosa sabemos de los ángeles, pero podemos dar por hecho que no necesitan oxígeno, que no palpitan. Allá en el paraíso, el ángel de las tinieblas, Lucifer, no tenía que respirar, no palpitaba. De repenete, sin previo aviso, se encuentra expulsado en ese extraño «mundo palpiante» en el que vivimos. «Errante»: dícese del individuo que elige su propio camino, que vive peligrosamente, que incluso ronda adrede el peligro. Sigamos leyendo.

desgracia, j. m. coetzee

cançó_80

#111

calamar
Molusco cefalópodo de cuerpo alargado, con una concha interna en forma de pluma de ave y diez tentáculos provistos de ventosas, dos de ellos más largos que el resto. Vive formando bancos que son objeto de una activa pesca.

la nostra cançó

mai he pensat que yoko ono tingués tota la culpa
i sempre he pensat que, en realitat, no t'agradaven
les meves cremes de verdura_
saps que sempre et deia mentides però feies veure
que te les creies i després, d'amagat,
buidaves la meva ampolla de perfum
_sabies que jo ho sabia_però
ens agradava fer veure que ens estimàvem_
i en realitat és molt fàcil arribar a estimar-te
a algú, més difícil és creure't que
no necessites res més_
ara, torno a somniar amb tu_
somnio que caminem, caminem molt_
et vaig trucar per explicar-t'ho, però no em vas
agafar el telèfon.
ara recordo quan seiem al sofà, m'agafaves ben fort
i em deies: "la culpa sempre ha estat d'ella".

arribar a casa després

entro a casa i el balcó està obert_
fa olor a fora_
a fora vent, a fora fred_
una cadira de fusta a la cantonada de la sala
i en ella hi seu un sobre de paper, ben gros, ben ple,
ple de pàgines, folis amb lletres, lletres negres_
és tot fosc_jo encara sento la música que m'ha portat
fins a casa, després de fer l'última copa,
l'última, la més petita, la que ja sap el meu nom_
la que em demana um cigarro i em diu l'hora
a
cada
glop_
la cadira de fusta, la porta tancada, el passadís,
el raspall de dents_i sense l'abric_l'abric fred
de fora,
a fora fred, algun crit, algun petó de bona nit,
i l'aigua a la cara, la roba fora, els peus ben junts
i obro el llibre:

eran las doce menos cuarto de la noche cuando
escalamos la baja tapia del cementerio

recoloco els coixins, recoloco la ment,
llegeixo, tanco i dormo_
un dia menys _pensava jo_
un dia més em deia l'altre_

fulminant

últimament tinc el do d'esborrar coses_
fotos, documents, posts del blog...
he adquirit un nou superpoder amb el que
sóc capaç d'eliminar l'existència de qualsevol cosa_

esperant el nou xiringuito

ara que he après a pujar-me per les parets,
provo de recórrer el sostre sense mirar abaix_

tenir el camí ben clar

cançó_79

1·01·13

la ressaca arriba unes quantes hores tard_
amb un mal de cap del quinze
(m'encanta "del quinze")
me'n vaig al llit_
primer dia de l'any superat i ara l'únic que vull
és
dor
mir
_____________________i una mica de bram stoker