amb_tots_vosaltres

el 2010 ha estat meravellós_
gràcies.

s'ha acabat el bròquil

*ffffound
ho intento_però, de vegades, perdo la paciència

galets y carn d'olla

este tipo de festividad_me ha parecido siempre
que guardaban algo de macabro_
festividad obligada, que aún nos cuesta saber
qué celebramos exactamente y por qué_
festividades anuales en las que no se celebra el paso del tiempo_
a diferencia de cumpleaños y aniversarios_
y los motivos de celebración se estancan
mientras no podemos evitar buscar las siete diferencias
con las fotografías de años anteriores: la altura de los sobrinos,
los sobrinos nuevos, los platos que sobran,
los regalos que se repiten,las arrugas de más,
los cabellos de menos, las parejas nuevas,
las que no se sabe bien por qué siguen ahí,
los chistes de los tíos,la anchura de los galets,
la hora de irse_

sea como fuere reincidimos resignados y disfrutamos
todo lo posible, dadas las circunstancias de ese año
y pensamos que, tal vez, el año siguiente sea distinto_

que paséis,
a pesar de lo malo y disfrutando lo bueno,
una buena noche_
un feliz día de navidad_
i uns bons canelons de st. esteve

aquí_també

com les nits s'allarguen_forço els ulls i trec
el cap mig nu de son per la finestra i
entreveig com el meu carrer
s'assembla cada dia més a l'hamsterdam de baltimore_
sense cap mena de dubte_el fred fa que les
ànimes_en_pena
surtin per arrambar-se les unes a les altres_
l'escalfor a casa no la tenen, no la volen, no l'esperen_
el nadal espurneja en algunes finestres i és tan trist_
tan trist el nadal de llums, el nadal dels altres_
i al raval, on tot s'hi val, també és nadal_

cançó_49

brillant

"(...) implica que el informe de lectura se ha hecho de una fusión entre texto, personaje, autor, del cual es difícil alejarse (???). Por lo tanto, cuando un lector te atribuye a ti las opiniones de un personaje, la tentación es decir que ese lector es estúpido; pero después, pensándolo bien, es necesario decir que es simplemente humano, que sería lo mismo pero dicho de una manera más elegante." *

umberto eco 16/12/10

* perdó per la traducció d'anar per casa

#85

caja alta
Parte superior izquierda de la caja, en la que se colocan las letras mayúsculas o versales y algunos otros signos.

sergio leone va canviar la meva vida

“You’re smart enough to know that talking won’t save you.”

The Good, the Bad and the Ugly

és així com m'agrada a mi

fa dos estius anava en cotxe amb ma germana
i la seva petita familia i van començar a cantar
aquesta cançó tots tres_
en silenci, em vaig emocionar i vaig veure
com de bonic i petit és el meu món_

perquè jo tinc un món petit_on hi ha lloc per una gran familia_
que sap riure i menjar bo_
que sap que les coses dolentes no ens torcen_
que tenen una paraula per cada moment_
que fan dels altres un més de la familia_
que juguen a coses que no havien jugat mai
i que ho recorden tot_
que s'agafen de les mans i fan un cercle
al teu voltant que mai es trenca_
que es riuen d'ells mateixos sempre que poden
i quan no poden, deixen que tu te'n riguis d'ells_
que juguen partits on marquen 12 gols
i que de cada partit fan una festa_
que m'aguanten quan més petit sóc
i que em fan veure que, de vegades, sóc gran_
em fan sentir diferent i tan igual a ells_
però cadascú sap quin és el seu lloc al sofà,
quin és el seu plat preferit,
quina cançó volen cantar a tot hora
i quina vol cantar l'altre_
tan petit és el meu món_com el petit que arriba al món_
i és tan gran que ens ha fet veure com ens agrada a nosaltres
aquest món nostre tan petit_

diumenge_de_luxe

Rue Des Soeurs Noires

hi ha dies que són com escombrar fulles en un dia de vent,
per sort, existeix tota aquella ficció que ens envolta
i que milers de persones s'entesten en continuar creant-la_
nodrim-nos doncs_
somiatruites
ja m'ho havia apuntat en la meva llista de propòsits
que de gran volia ser pascal comelade_
ahir, simplement, vaig corroborar-ho.
en r diu que els espectacles ens els que a més a més de musicar,
t'expliquen històries i t'ho passes bé haurien de
ser sempre així, sempre tots, sempre sempre_
en part té raó i en part no, però això ja li vaig dir ahir.
aquella hora i mitja ens va deixar sense paraules,
a estones sense alè
i sense ganes de que acabés_

però bé, com tot, va acabar i aix (suspir)
com m'agradaria fer com en les pel·lis
quan els personatges rememoren coses que han viscut amb una nitides estupenda, com si fós una altra pel·li però que, en realitat, no ho és, que és un flashback, així diuen als salts en el temps que, de fet, són una mica perillosos perquè si no els fas bé et carregues la pel·li i s'ha de ser molt gran, molt, per saber com i quan col·locar un flashback, com les veus en off...
de fet, tampoc estaria malament tenir una veu en off de tant en tant, tansols perquè algú (millor triar un narrador aliè, amb un veu bonica com la d'en m) et narrés en veu alta els teus pensaments, i et sentíssis tan ridícul que poguessis deixar-te de punyetes mentres la veu en off t'anunicés: "i, per fi, va deixar-se d'òsties".

acceptant tot camí tortuós

les trucades ja no em soprenen
malgrat algunes em fagin plorar_
ja pot ser que no sigui prou gran i madur
però sé què hi ha més enllà_
a voltes, el cos et demana cert dramatisme,
cert monòleg flaubertià,
algunes llàgrimes i gemecs
per creuar el carrer amb dignitat_
ningú m'ha de dir com fer les coses,
però així com qui no vol la cosa
prenc atenció
i m'ho apunto tot en aquesta llibreteta llardosa
que m'acompanya resignada_
ai, sí que en dóna de voltes la vida
perquè ara disposi d'un bell ésser només per mi
i un amic panxut em fagi treure la pols a l'ukelele_
no obstant els sotracs,
els peatges no són tan cars
i les rebudes són delicioses_

#84

etcétera
para sustituir el resto de una exposición o enumeración que se sobreentiende o que no interesa expresar. Se emplea generalmente en la abreviatura etc.

nothing's gonna change my world

pág. 10

(...) erecta y rígida, ocupaba una silla de duro asiento, tan alta para ella que sus piernas, sin llegar al suelo, pendían rectas y verticales como si los huesos de sus tobillos y pantorrillas estuviesen fundidos en hierro, lo que les daba el aire de rabia impotente que tienen los pies infantiles.

¡absalón, absalón!, william faulkner

sha la la la la

el fred em congela la bilirubina i
uns éssers que ja comencen a cansar-me
diuen que controli el meu caràcter i
mesuri les meves paraules_
jo_els hi aixeco aquest dit que ma mare m'ha donat
i ballo per escalfar-me

you make me smile with my heart

sempre havia estat una noia de migdies_
que assaboria cadascuna de les delícies que ens depara
aquesta part del dia: vermuts, olives i escopinyes, parades de taula,
escalfament de brases, intercanvi de dominicals, siestas del cordero,
siestas del cordero interactives, el passeig buscant restaurants,
banys d'abans de dinar, taules al jardí, arribades dels
últims convidats,tallar la verdura,
fer la maionesa o posar l'aigua al foc.

malgrat tot, m'he convertit en una trànsfuga
_____i m'he passat als matins,
als que, amb molta cura i dedicació,
retallo i torno a enganxar
per crear el meu petit collage de plaer_

així, després d'una setmana mancada d'hores
i amb l'aigua al coll_
ahir em vaig llevar el más aviat
que el cos em va permetre
i que el supervisor de l'administrador em va deixar
(tinc humitats a la cuina
i no vaig trobar una hora més lliure
que el dissabte a les 9'30
perquè el senyor_expert vingués
a supervisar el sostre de casa meva i
el meu irresistible look matutí:
"Bon dia senyor_expert, perdoni que el rebi així")
per redecorar el meu entorn al meu gust_

vaig comprar el diari i oh, sí! el bueno, el feo y el malo,
una mica de pa i formatge,
i em vaig posicionar a un racó de la cuina,
al costat de la rentadora en funcionament i chet baker
per esmorzar-me aquell dissabte al matí i un cafè sol llarg_

avui, a causa d'una nova nit intermitent, em llevo
quan el meu cos m'ho demana_
(al mirar el rellotge li demano perdó per un ritme impracticable)
i surto a votar i a comprar-me diaris vells i nous_
ja que el matí ha passat sense avisar-me,
me n'invento un de nou:
torrades enlloc d'olives i escopinyes,
cafè sol llarg enlloc de vermut
i chet baker.

#83

bicho raro
Persona que se sale de lo común por su comportamiento.

L2

Hoy he hecho un viaje de 2 horas (una para ir, otra para volver)
hasta llegar al lugar donde el viento da la vuelta
para conversar durante 20 minutos con
una chica muy agradable de la que no recuerdo el nombre_
más que conversar, ella hablaba sobre cosas
que a mi no me interesaban.
Rectifico:
Hoy he hecho un viaje de 2 horas
hasta llegar al lugar donde el viento da la vuelta para
no_escuchar durante 20 minutos a
una chica muy agradable de la que no recuerdo el nombre_

Sin embargo el lugar me ha impresionado:
hacía mucho sol y, evidentemente, mucho viento,
las calles estaban vacías, los colores eran nítidos,
las sombras neorrealistas y la atmósfera limpia y fría.

De vuelta a la civilización, he subido a un metro
vacío en el que un joven ocupaba uno de los
asientos reservados para ancianos y embarazadas
(que son de distinto color que el resto).

El joven lucía un corte de pelo trasnochado,
una barba exageradamente abundante y
una chaqueta marrón_aburrido (tono recién patentado)
y llevaba un ramo de flores tan excesivo y fuera de lugar
como su barba, como su peinado, como todo él.

Me ha gustado tanto aquel joven
que me he sentado cerca
para observarlo detenidamente_
sus ojos, que tras unas gafas muy propias
me miraban intermitentemente, eran tan nítidos
y amplios como el lugar que acababa de conocer,
su caída de hombros le daban un aire de
bondad perturbadora y su manera de coger el ramo
denotaba paciencia y sinceridad.

Tras pocos minutos, el joven se ha levantado
y se ha colocado frente a la puerta, a la espera que
el metro se detuviera en la siguiente estación.
_Con una mano se agarraba a la barra
con la otra asía el esperpéntico ramo.

El metro se ha parado,
en el cristal su reflejo le observaba,
el joven ha apretado el botón,
las puertas se han abierto
y su reflejo seguía ahí, sin ramo pero
mirándole con la misma expresión.
Mi pánico ha sido inminente_
he llegado a pensar que había muerto en aquel lugar inóspito,
que ese metro me llevaba a un purgatorio incierto y
que lo que veía no era más que una metáfora
de lo que había vivido y dejado atrás.
Y justo cuando asumía
que no entendía para nada esa metáfora,
el joven del ramo ha saludado a su reflejo
y mientras uno entraba y el otro salía, han comentado la jugada:
...que llevo el ramo a mi prima que fue su santo...
(un tanto casposo hay que decir),
...que yo voy a comprar unos discos...,
...que mañana hemos quedado para cenar en casa de Ana...,
...que te llamo esta noche, quevayabien, quehastaluego...

Las puertas se han cerrado,
el joven con ramo ha subido las escaleras del andén
y el joven sin ramo se ha sentado en el mismo asiento
reservado para ancianos y embarazadas
que su amigo_.

me ha parecido un espectáculo maravilloso
y con una sonrisa estúpida
y mi libro abierto entre las manos,
me he quedado mirando al joven_sin_ramo
hasta el final del trayecto.

quizá sea el viaje de una hora,
quizá sea mi libro,
quizá, no hay que descartarlo,
la música que escucho,
quizá esta semana asfixiante
o el deseo irreprimible i constante de
abrazar a mi_h,
quizá los lugares lejanos y extraños
en los que aterrizo cada vez más a menudo,
quizá las ansias de saber_conocer_aprender,
pero el mundo y lo que sucede en él
_me fascina.

pág. 5

Los Ángeles, 19-20/6/79
Piso de los ejecutivos de la 20th Century Fox. (...) Aquí se da por sentado que subiremos un barquito de plástico por una colina en algún estudio de cine, tal vez incluso en un jardín botánico que no esté muy lejos, por qué no San Diego, allí hay invernaderos con buenas plantas tropicales. He preguntado cuáles son entonces las malas plantas tropicales y he agregado que más bien se da por sentado que será un verdadero barco de vapor sobre una montaña de verdad, pero no por cuestión de realismo sino por la característica estilización de las grandes óperas. A partir de ese momento, las palabras cordiales que hemos intercambiado se han cubierto de una fina capa de gélida escarcha.
conquista de lo inútil, werner herzog

declaració d'intencions

no vull més amics al facebook
ni vull conèixer a ta mare_
la resta del dia, que passi el que hagi de passar_
però que ningú em porposi el mateix que ahir,
avui és dijous i
per aquí no hi passo.

1+1

què curt el cap de setmana...

cançó_48

pág. 27

Había alzado el vuelo que lo elevaría desde las profundidades hasta la deslumbrante esfera de la plenitud: su sangre todavía bullía por el impetuoso ascenso; por un instante tuvo que cerrar los ojos, igual que cunado uno respira hondo sólo para sentirse más completo, para disfrutar más intensamente, más particularmente de su yo intetior.
viaje al pasado, stefan zweig

g

un bar_
200.000 personas que no saben lo que quieren_
seres terribles en la cola del lavabo con
temas de conversación prescindibles_

seres poderosos y amables que están junto
a ti_
y te recuerdan lo que
vale la pena,
lo que no_
personas que caben
_______________y sobran
y, a pesar de todo,
no presumen_
seres_
que_________________________________________________ante todo
saben
conocen
quieren_

gintonics baratos y
compañía inmejorable_

mujeres que perdieron hijos y bailan_
chicas que cantan a la luz de las candelas
y recuerdan tu nombre_
humo que merece otro cigarro_
puertas que cierran para no abrir más_

hoy es sábado
y aunque mañana sea domingo
la noche brilla y el sueño apetece_

gracias a ti_ a ti_
por recordarme quién soy_

pàg. 7

(...) Ara, el seu marit figurarà que és el senyor Crespí i no el senyor Salat. Li agrada, el senyor Crespí. Però només perquè no és el seu.
Aquesta idea li fa que el pas del temps sigui més suportable. Després de cada margarita que es pren, se sent més optimista i al margarita número vint el món és de formatge tou, el senyor Crespí és el seu marit, la ressaca no ha existit mai i el comportament del senyor Salat deixa d'exasperar-la.

t'estimo si he begut, empar moliner

llaves para una casa nueva

ya hace tiempo_ ya hace un año_
viví en una casa inclinada_
al principio era una ligera característica
que casi no percibía_poco a poco,
empezó a ser un problema_

aprendí a comer con una sola mano mientras
con la otra agunataba el plato para que no resbalara,
llenar un vaso no era concebible y bebía de la botella,
los libros caían de los estantes antes
que la estanterías cayeran por su propio peso,
los armarios de la cocina se abrían y perdí toda la vajilla,
me la compré de plástico y cartón, y las comidas
parecían cumpleaños infantiles,
las lámparas no iluminaban lo qué debían
y chocaba con ellas continuamente,
me duchaba sentada,
dormía agarrada a la parte superior del colchón,
no salía al balcón,
vestirme era una aventura y
moverme, un riesgo_

pensaba que aquel era un estado normal,
que era la realidad que todos vivían,
que lo habitual era caer y recogerlo todo del suelo_
pensé que aquella era la vida que me tocaba vivir
y hasta que aquella tortura cotidiana
no se me mostró como tal, no supe
lo que hacía_
lo que era_
y lo que me perdía_

la casa se derrumbó
y busqué una nueva:
con tantas ventanas cuantas quise (que son muchas)
con puertas sin bisagras,
con escalones altos pero con barandillas,
con suelos brillantes,
con una cama desahogada y limpia,
con estanterías hasta el techo y libros de colores,
con fotos de gente que ya ni recuerdo,
con paredes blancas y sin estrías,
con espacio para mí_______________________________________para mí.

una casa sin proclividad,
un hogar sin decorados,
un domicilio sin propiedad,
una morada con techo,
una lar.

cançó_47

pág. 12

Cuando examino atentamente mi primera infancia, me doy cuenta de que mi recuerdo de las palabras precede con mucho a mi recuerdo de la carne. Imagino que, en general, el cuerpo precede al lenguaje. En mi caso, lo primero en venir fueron las palabras; después -tardíamente, a todas luces con la máxima renuencia y ya revestida de conceptos- vino la carne. Estaba ya, huelga decirlo, tristemente malograda por las palabras.
Primero viene el pilar de madera, luego la termita que se alimenta de él. Pero en lo que a mí respecta, las termitas estaban allí desde el principio y el pilar de madera surgió más tarde, medio carcomido ya.

el sol y el acero, mishima

#82

holgazanear

Estar voluntariamente ocioso.

gràcies

paisajes sabáticos

pág. 109

Era extraña la capacidad de Madrid para absorver las cosas, la eficacia con la que todo quedaba subsumido en el parpadeo monótono de los semáforos, en la luz primero blanca y nítida y luego tenuemente pastel de sus atardeceres, parecía que no hubiera dolor ni desgracia que no pudieran ser tragados por aquella ciudad, cubiertos con capas finísimas y transparentes, hasta quedar amortiguados sin desaparecer. Aquella ciudad tenía el estómago lleno de piedras.
agosto, octubre_andrés barba

ballem

que tu sí que en saps

tres de novembre del 2010

la vida ja no és igual_
el món no és el mateix_
ben_vingut_a_casa______________h

para empezar bien la semana

un buen consejo_no tiene precio

c

perquè la culpa sempre és dels altres,
perquè el bloodymary és de guarrilla
i perquè ens agraden les clausalitat_
perquè sí i perquè vull_

william burroughs

"Love! What is it?

Most natural painkiller what there is.

LOVE"

perquè em dóna la puta gana

ara que ho penso

tinc sort que ja no sóc fora,
que no m'agafa per sorpresa_
que ja sé el que hi ha
i que de tot se n'apren_

tinc la sort de saber que existeix
el punt, la coma, el punt i final, el punt i coma,
el punt i seguit__________________.
quin neguit, quin neguit
el que reben els que no poden_i dolen_
quina tèbia sabiesa,
la del que em besa i em diu: vine,
que vinguis!_que jo sé com surt la cosa
si l'expliques amb totes les lletres, amb un do_mi_sol_

tinc la sort
de saber qui s'amaga aquí sota
el llençol,
i si no m'equivoco... crec que sí...
que ja t'havia vist en alguna banda_
ai espera que, de sobte, no em surt el teu nom...
et deies... et deies... ja m'enrecordo!
_quina sort.

final_del_dia

estirada al llit (per fi____!)
en el silneci_silenci
de la finestra tancada,
del fred del carrer,
dels veïns que finalitzen la setmana,
de la ment que s'atura per uns moments
orbo el llibre_gairabé acabat_
que em reconforta_tot_ell
l'inici de cada somni_

"Aseguraos de elegir aquello en lo que creéis, y sabed bien por qué creéis en ello, porque si no elegís aquello en lo que creéis, podéis estar seguros de que alguna creencia, y seguro que no muy de fiar, os elegirá a vosotros."
mantícora, robertson davies

i amb aquest consell, o bé
li direm amenaça_
cauen les parpelles i el cos reposa_
per un cap de setmana ben lluny_ben acomapanyada_
ben aconsellada_ben empordanenc_
apago el llum_i silenci.

#82

adular
Hacer o decir con intención, a veces inmoderadamente, lo que se cree que puede agradar a otro.

ja ho sabies

pág. 211

El amor y la tos no se pueden disimular.

mantícora, robertson davies

cançó_46

la primera vegada

esclaus dels dies en els que ens ha tocat viure
i bressols de futures cagades garrafals,
ens localitzem en qualsevol punt intermedi
i ens comuniquem amb el personal que ens envolta
com si fóssim autos de xoc_
m'esgarrifen les mitges converses que
caço als bars i col·lecciono
les sentències de cantonada_

l'altra tarda tornava a casa amb bosses a les mans,
i vaig tenir la sort d'escoltar
a una prostituta ben grossa i ben rossa
que parlava amb un nano ben alt i ben fosc que
remenava diners:

- la primera vez que comí una polla, vomité

les preguntes van començar a brotar dins meu
automàticament: vomita encara? és un servei extra?
va decidir llavors que viuria d'això? ara menja polles?
només vomita quan li menja al seu nòvio?
era necessari donar-li aquella
explicació a un home que en breu colocaria
la polla dins de la seva boca?

de fet, ja a l'ascensor, vaig pensar que
no era un comentari tan fora de lloc_
la_primera_vegada és una d'aquelles experiències
tan inherents en la vida sexual
de qualsevol persona (que mengi polles)
que sentir-la en boca d'una professional
en hores de servei resulta del tot
reconfortant_

totes les primeres vegades
són difícils_i és tan cert aquella
frase estúpida de que
la vida no ve amb instruccions d'ús,
com que la vida t'ofereix el que té i
t'agradi o no, t'hi acabes acostumant_
per sort redefinir-se és un alicient
que també està a l'abast de tots_

i segur que la prostituta
també ho sap_

l'amor

_de vegades, tan senzill com una croqueta
i d'altres, més complicat que una pel·lícula desenfocada:

12 bodes i un funeral

rita

"por si el tiempo me arrastra"

des de l'estudi lady day fa un esforç per cantar
per sobre dels crits de les putes
i d'un veí nostàgic que escolta pájarosdebarro
des de que s'ha llevat_
com gaudir d'un diumenge plujós?
llegint, llegint, llegint, llegint, llegint_

m'han robat l'orgull

no puc denunciar-ho_
no puc anar a la comissaria més propera
ni trucar al 091_
no puc rebre l'ajuda d'un peató solidari_
no puc_

vaig pel carrer tan feliç amb mi
i amb la meva___________vida,
parlant per telèfon:
-ens trobem al bar de la canotnada?
i un home em barra el pas i em treu una llengua lasciva
mentre el seu amic s'arramba i
subjecta una de les meve natges
al temps que verbalitza
la primera marranada que li ve al cap_
sense més ni més
em toquen al cul_

llamps i trons

"His rival it seems had broken his dreams"

#81

jeremiada
Lamentación o muestra exagerada de dolor.

un punt de vista

fins i tot si forço la vista
tot em sembla igual de bonic_
el fred, les escombraries pel mig del carrer,
els genolls de les àvies, els coloms amputats,
els moments que no van arribar mai i els
que tornen com un dinar pesat de diumenge_
porto pantalons estripats_però ja no tinc tretze anys_
ja no els tinc_ens tinc més que el doble_
i tot continua igual de bonic_
ah, però amb banda sonora millora moltíssim_
però com, malgrat tot, em canso de tot,
maleïda impaciència,
les cançons tansols duren uns pocs segons
per deixar pas a la següent i a la
que va després de la següent_
només una frase, un parell de notes,
mig compàs_
no necessito res més, per veure-ho tot
tan bonic_

johannes sempre torna

no chilles que no oigo al cantante

aguanto la resaca sobre una garganta sin voz
y unos hombros contracturados_
me pitan los oídos y pienso en quién puede
_ahora mismo_
(en una hora tan intempestiva como las 15'36)
hablar mal de mí_
forzando un poco la máquina, hago un recuento
de las personas con las que_me_topé_ayer______noche
y acabo haciendo una larga lista.
los codazos, pisotones e improperios
son, entre otras,
mis armas de expansión masiva
en esta nocturna ciudad lúdica_

a pesar de recorrer rincones en los que no
había lugar para todos_
la sensación y el momento
fueron inmejorables

!

ffffound

quan dormo sóc leonard cohen

gairebé no ho recordo però sé que va ser ahir_
aquella sensació, aquell moment,
tal neguit i sorna_
un punt concret en la vida de l'altre_
de cop, sobrepasses els teus límits externs i interns
i passes a formar part de la vida d'un altre_
de front?_darrere?_dins?_a la vora?_incorregible?
sigui com sigui_et teletranpsortes i
deixes la teva forma natural per ser la d'aquell_
que el coneixes i t'atreu_que ignores i t'atemoreix_
aquell que sap on caure quan tu no hi ets_
el que no sap aixecar-se si algun dia faltes_
aquell que ets tu i no_
aquest que és ell quan vol_
trobo que va ser ahir, malgrat no ho recordi_
m'hi vaig trobar i vaig sentir-ho_
avui_plou.

cançó_45

#80

rabo de nube
Columna de agua o vapor que se eleva sobre el mar con movimiento giratorio por efecto de un remolino de aire.

males notícies?

em llevo sense despertadors_
el meu carrer increíblement en silenci
(vaja, al menys no criden)
m'aixeco, em poso una samarreta,
vaig a la cuina i em preparo el cafè, les torrades...
encenc l'oridnador, esmorzo, escolto música,
llegeixo el diari i m'informen:
dover reaparece.
mare de déu, me'n tonro al llit.

vértigo

me impacta el paso del tiempo
y, a veces, lloro.
sigo al borde del precipicio
y, a veces, dudo.
siempre hay ahí detrás
alguien que supervisa mi camino
y, a veces, lo olvido.
ahora que no hay marcha atrás,
cojo aire y valor.
si lo hice una vez,
puedo repetirlo.
aunque, a veces, sufro
siempre__________________salto.

SSSSSSSSSSSSSSSSUBLIM!

sala_bikini

ja porto massa dies sense música en directe_
el cos m'ho demana_
avui el farem feliç

_a total realitat

sí, ho reconec_sóc de fàcil emoció,
tinc l'ànima dèbil i les sensacions a flor de pell_
l'estòmac se m'encongeix_la respiarció es talla_
els ulls s'aigualeixen_els cabells se m'ericen_
la pell es metamorfosa_els colors em pugen_
poden ser les cançons que m'agraden,
les postes de sol que no acaben, l'arrós a banda,
l'himne de la verge de la cinta, la familia tortosina,
l'aigua llisa que no cobreix, el vi blanc, el cafè sol
amb el vi blanc, els articles absurds, els jocs que no quallen,
els records que no es recorden, el riure constant, els
pastissets, la baldana, el delta, els ocells,
el cap de setmana ben lluny_
pot ser tot això_però
us diré perquè no us equivoqueu,
que us estimo amb total desmesura

si te lleva el diablo_que te lleve en coche

em sorprens de genolls a terra,
amb un braç rere el sofà
provant de no perdre l'últim minut que ens quedava_
me'n canso, amb un somriure acabo rendint-me
i deixo que el temps s'escoli per sota de la porta_
abans d'obrir-la______la porta_
obro______les cames_
i ens acomiadem follant ben a poc a poc_
què bé que la vida continuï després d'això_!
són cromos canviats, espelmes enceses,
dietaris d'un desconegut,
és sopar de favetes i punt.
si t'esperes un moment
i no t'impacientes
trobaré la paraula perfecta
perquè això sigui un record perfecte_
després del tedi ve l'inesperat_
pedres seques de la platja on nedàvem,
l'alé de ta mare que et diu bona_nit,
aquell dimarts a la tarda esperant l'ascensor_
tu busques i jo et trobo_
tu escoltes i jo et mossego els dits_
em disculpo per ser com tu_
és un vici_n'aprenc.
el segon s'escola per sota de la porta
i ara ja marxes_____________
_______________perfecte.

obrigada

parlant de plaers com parlava,
se'm fa la boca aigua només de pensar en
demà a la tarda_vacances pagades_on s'ha vist això!
jo, en realitat, no ho havia vist mai_
això és el que té la precaria activitat laboral
en la que em trobo des de fa temps_però a la que
he acabat acostumant-me,
vist i viscut el nivell de vida que em permet tenir_
______________________i això ja és molt.
Com em va dir una de les grans, altes, inmenses i belles
persones que conec: "el mejor trabajo es el que uno tiene"
i feliç estic de poder gaudir_en breus hores_
de les meves vacances pagades_
així doncs_m'estructuro mentalment
per recórrer el país dels meus avantpassats
i descansar, per fi, de tot allò que pesa més del compte_
i la resta aquí es quedarà_
un balcó tancat, un llit fet,
un passadís buit, un ordinador apagat,
unes portes immòbils, unes plantes espantades,
una aixeta sense aigua i un racó fent pols.
per davant, només portugal.

cançó_44

#79

bailarle el agua
Adelantarse, por cariño o adulación, a hacer lo que supone que ha de serle grato.

al_vespre

¡estoy harta de llamarme marta!

com avui és el sant de ma_germana li compro un llibre_
un de verd, amb les tapes fines, l'acarono amb la galta
i li faig fregues_per això li compro: per suau_
si a més a més se'l llegeix, és el regal perfecte_
i com ma_germana, el divendres, farà un viatge molt llarg
amb cotxe i escolta una música terrible, li he gravat un cd_
amb divuit cançons, ni una més_
i ha estat tal el recordatori musical que he fet_
que esgotada de tant cantar, m'he assegut a la butaca,
vora la finestra, a l'altre cantó de la qual plovia, i
he llegit una mica a en Pedrals_
perquè no és el meu sant, però m'he regalat un llibre
i en Pedrals m'agrada i bastant_
així que amb l'Escola Italiana
ric i m'embolic_
i no desfaig ni una coma_

"Al desert de Calçacurta
no hi ha manera d'estar
reflexionant; o s'actua
o res, i res sol portar
a més res, i fent la suma
dóna molt a desitjar."

escola italiana, josep pedrals

piacere

a punt d'esclatar una tempesta d'estiu_de les que m'emocionen_
no deixo de pensar en com m'agrada aquest home
que em parla amb la boca petita i es mira les mans quan riu_
s'inventa paraules i en veu baixa conjuga el meu nom_
rera la cortina sento com posa la música que, ara, més m'agrada
i s'acomiada amb un somriure que per molt que m'esforçi en
comparar-lo_no l'havia vist mai.
allunyant-me d'ell, em giro
per mirar-lo una vegada més i m'alegra la tarda_
li escau exageradament el dia_i, mentre trona,
no puc evitar somriure_
els plaers de la vida, et sorprenen un dijous qualsevol_

cançó_43

sa ciutat

cualquier brebaje es bueno para reconocer lo que tienes frente a ti_
y busco brebaje en el diccionario:
1. m. Bebida, y en especial la compuesta de ingredientes desagradables al paladar.
2. m. En los buques, vino, cerveza o sidra que bebían los marineros.
y ya no recuerdo lo que quería decir_
lo que sí recuerdo es la canción que tocaban
hace dos noches en una esquina de ciutadella
y de las manos del cantante y guitarrista_
guitarrista que cantaba_cantante que tocaba_
me gustó_la canción_ a pesar de que versionar
a pink floyd en reggae tenga algo de delito_
pero es que me encanta esa canción de pink floyd_
me recuerda a mi adolescencia d'empordà,
de asiento trasero del coche
y walkman gigante_
y ayer, las calles llenas
de hombros bronzeados y cervezas en vaso de plástico
resonaban al tuntún, al leiloleilo, al ris ras de tonadillas vernaiegas_
yo observaba a todos ellos
tal vez, caminaba al ritmo acompasado de esos escenarios
y buscaba fervientemente un pakis, una cerveza en botella de vidrio
fría, por favor_¿1 euro 15? ya no sé si es caro o no_
compro dos_sudada y algo alterada_saludo a mi
amiga finlandesa_que en realiad es de lEstErrEsdEl'EbrE_
y le cuento una semana de mi vida_mi vida en el mar_
mi vida en las islas_que ya me descuento_de los días,
la veces, los vuelos, los baños en las islas_
sin olvidar, me descuento sin olvidar_
desnuda_porque el calor es inaguantable_
abro otro mapa, y con el dedo_también desnudo_
recorro los caminos, vaya, carreteras que voy a kilometrear
en breve_bre_ve... bre_ba_je
todo me suena igual.
ascuas de ante_ayer aún relucen en mi cámara
y mi calle descansa el fin de semana_
mañana trabajo pero no duele_
recuerdo que es domingo_me visto_salgo a comprar la prensa
y elnanudelkisok ya me ofrece las pelis que hay_
me he aficionado a comprar pelis por un euro_con
sus cajitas y sus fotitos_me encantan, es como
si cada domingo vineran los reyes magos_
hoy me llevo: la condesa descalza y ¡oh! happy together_¡qué belleza!
llego a mi casa_adoro mi casa_
abro el buzón tras varios días cerrado y
qué asco da el correo hoy en día_
tanto como el viejo que me cruzo
y me informa: ¡cómo está la nena!
me pregunto si eso se lo debe decir también a sus nietas_
así pues, con la prensa, las pelis, desnuda y la nevera vacía
empiezo mi domingo barcelonés sin zumo de naranja

menor_ca

l'aigua tal i com la recordava_

l'illa una mica major i més plena que

l'última vegada_

però tot el que necessitava_

aquí i ara

#78

rehogar
Sofreír un alimento para que se impregne de la grasa y los ingredientes con que se condimenta.

B

"¿Qué le gusta tanto como pintar?

Leer, follar, bucear. Bucear más que follar..., porque aguanto más rato."

la contra de La Vanguardia. miquel barceló. 15/07/10


miquel barceló abans de barceló.1973-1982_arts santa mònica
miquel barceló (1983-2009). La solitude organisative_caixaforum

felicidad enmarcada

_si es cierto que la felicidad existe, no está al alcance de todos
_o, más bien, no todos estamos a su alcance.
si creemos en un día mejor que el anterior,
tal vez el vacío los una y no correlativamente.

hoy, con la ropa pegada a mi cuerpo,
he descubierto una felicidad nueva_
la felicidad de un hombre
conmocionado por la vida,
la felicidad de un hombre
que no dudaba,
un hombre
que hacía listas de las razones
que le hacían tan feliz,
un hombre
que disfrutaba y respiraba
creyendo en lo que vivía
e inmortalizándolo con su cámara,
un hombre_feliz,
un hombre_sin_más.



un mundo flotante_fotografías de jaques henri lartigue (1894-1986)
caixaforum_del 5 de mayo al 3 de octubre del 2010

corona

cançó_42

una pèrdua irrefutable

distreta, com avançava per la vorera que no em tocava,
m'ha colpit una idea_una certesa_una llei irrefutable_

inquieta i mirant a totes bandes,
l'he agafada, intentant que no se m'escorregués
entre els dits, i ràpidment m'he ficat en el primer bar
que he trobat_

- perdoni, podria deixar-me un got?
- buit?
-buit, si us plau
el cambrer, m'ha travessat amb una mirada més buida que el got que demanava_
- i un cafè sol, gràcies

quan m'ha donat el got d'aigua, hi he vessat
la certesa a dins_o el poc que en quedava d'ella.

amb recança, el cafè sol i el got amb la certesa
m'he allunyat de la barra, mirant de reüll
al cambrer.

a una taula,
la més propera al carrer
_un carrer de pedra, humit i fosc
per on passa poca gent, en el que tansols
quedava un trianglet de llum de tarda
a l'extrem inferiror
d'un dels murs_
m'he pres, poc a poc, el cafè sol
i he observat de fit a fit aquella certesa.

no sabia ben bé que n'havia de fer_
no sabia si volia fer-ne res d'ella,
fins a cert punt,
m'angoixava la seva existència tan certa i tangible_
per una altra banda,
m'assossegava veure-la tan transparent
i voluble dins d'aquell got.

no em veia capaç de triar,
no tenia esma per decidir_

m'he acabat el cafè sol i
m'he apropat a la barra a pagar_
mentre esperava el canvi, he mirat el got,
que l'havia deixat damunt de la taula_
la certesa quieta, impassible, irrefutable,
esperava la meva tornada,
em reclamava
des d'aquella taula de bar
propera al carrer_

- PLAS!
el cambrer m'ha despertat
de la meva cavil·lació amb
un cop de vint cèntims sobre la barra_
m'ha mirat impassible:
-vols un got de plàstic?

amb el got de plàstic a la mà
i la certesa a dins, he creuat tot el barri
sense acabar de decidir-me_

la gent caminava sense mirar per on anava,
havia d'esquivar-los per tal que no
m'empentessin i em tiressin la certesa
pel terra_

amb compte, he agafat el got de plàstic
amb les dues mans
i he accelerat el pas_
gotetes de certesa m'esquitxaven les mans_
m'inquietava_i es que,
malgrat no la volgués, patia per perdre-la.

ja a la porta de casa,
he deixat el got a terra
per buscar les claus_
en aquell moment ha sortit un veí
i amb el peu ha picat el got_

impotent_ he mirat com
es vessava la certesa i mullava poc a poc
l'asfalt_
-perdó- ha murmurat el veí,
i ha marxat carrer avall.

amb les claus a la mà
mirava aquell bassal i
no aconseguia recordar
quina era la certesa
que m'havia capficat duarnt
tota aquella tarda_

si més no, m'he sentit lleugera
i he entrat, tranquil·la, a casa_

que més dóna perdre i oblidar les certeses
que, cada cop més sovint i quan menys t'ho esperes_
et colpegen, mentre camines distret per
la vorera equivocada.

josé saramago (1922-2010)

y sigue

#77

vericueto
Lugar o sitio áspero, alto y quebrado, por donde no se puede andar sino con dificultad.

sin peajes

chirimiri_calabobos_
miro por la ventana abierta del estudio,
veo a los vecinos de enfrente_
una mujer_sostiene una barriga enorme
a punto de parir
y con la mano derecha,
un bocadillo enorme a punto de perecer.
Junto a ella, un hombre sin brazos_fuma_
_pienso en freaks, su circo, su estiércol, sus raros_
pienso en un descubrimiento:
the freaks and men de aleksey balabanov, no tengo palabras_
recuerdo un cine, a ti_
pienso en lo que debo ordenar, trabajar_
pienso en las pocas ganas, en el verano, en un dos en uno_
pienso en un plano_the birds_ parece que los pájaros se van_
pienso en el miedo, la angustia, el horror_
en mi dolor de espalda_me levanto_de nuevo,
me acerco a la ventana, calabobos_chirimiri_
el vecino de enfrente
( al lado de la mujer_engulle_niños_y_bocadillos
y el fumador sin brazos)
recoge, finalmente, la ropa tendida_
me ve y, con resignación, encoge los hombros_
sonrío y vulevo a mi posición habitual_
el vecino se despide_pienso en hitchcock_again_
una escena: un pianista desinspirado,
una bailarina que no se enamora,
una pareja calurosa con un colchón en el balcón,
un perro en un cesto,
unos recién casados,
una mujer solitaria_
pienso en lady day_escojo y reincido: the way you look tonight_
pienso en kerouac, pág. 121:

"Agachado bajo el frío viento lluvioso yo lo observaba todo entre los tristes viñedos de octubre. Mi mente estaba invadida por esa gran canción de Billie Holiday Lover Man; tuve mi propio concierto entre las vides."
en el camino, jack kerouac

pienso en el campo_flores_árboles_postes_
electricidad_apagón_niños_monstruo_agujero_
pienso a doble velocidad, pienso en mí_
no llueve, no cala_
el aire parece que huele a hierba_
en el raval no hay hierba_hay gaviotas_
hitchcock_again_
pienso en algo grande_escojo un artículo:

"Todo en Psicosis es insólito, inaugural, arriesgado, desde ese elocuente plano inicial de toda la ciudad de Phoenix que emboca en una ventana y de allí a su interior, donde una pareja hace el amor a las tres menos diecisiete minutos de la tarde (¡cuánto dice de la relación clandestina de una pareja la hora en que se citan!)..."
la madre de todas las secuelas, oti rodrgiuez marchante, abcd o5/06/10

se me pone la piel de gallina, recuerdo_un dedo_sal_pobre luz_
pobre voz_un cuarto de hora_rayas en una página_
rayas en un televisor_niños_monstruo_agujero_ventana_
vuelvo a asomarme_la mujer enorme cierra el balcón_
el simpático destendedor me saluda_ahora_más_sonriente_
huyo al interior de mí_pienso en una temporada menos de
the wire_una escena_una canción: i want a little sugar in my bowl_
nina simone_pienso cenas_pienso en mesas rodeadas_pienso en noches_
pienso en junios_recuerdo cómo alguien los describía mejor:

"Junio ha sido siempre para mí el viernes de los meses (...), el portal que abre la estación de la piel sudorosa y el ocio en las flores. Un mes de noches cálidas pero no tanto, de terrazas de bar y espumita de cerveza dibujando bigotes en rostros de cualquier sexo (...). Un mes de esos en que los traseros se adaptan a los mimbres, a los listones de las sillas, y el regazo se ensancha en espera de le embestida del buen tiempo."
junio de alaridos y azoteas, maruja torres, eps 13/06/10

pienso en travelling_muerte en venecia_pienso así_sigo en ello_no hay bastantes_no es suficiente_pienso más_suelo_pie_acera_charco_
sucio_enero_lento_pez_agua_
lluvia_chirimiri_calabobos_

la ventana abierta_ya no llueve_la ropa sigue
tendida en todos los balcones (menos en uno)
_la calle no chilla_no piensa_calma_anochece_
freno de mano_
descanso_

causalitats

el destí em crida pel meu nom_
avui passen hitchcock a la filmoteca

cançó_41

pág. 23

"Llamadme Ismael. Hace unos años -no importa cuánto hace exactamente-, teniendo poco o ningún dinero en el bolsillo, y nada en particular que me interesara en tierra, pensé que me iría a navegar un poco por ahí, para ver la parte acuática del mundo. Es un modo que tengo de echar fuera la melancolía y arreglar la circulación. Cada vez que me sorprendo poniendo una boca triste; cada vez que en mi alma hay un noviembre húmedo y lloviznoso; cada vez que me encuentro parándome sin querer ante las tiendas de ataúdes; y, especialmente, cada vez que la hipocondría me domina de tal modo que hace falta un recio principio moral para impedirme salir a la calle con toda deliberación a derribar metódicamente el sombrero a los transeúntes, entonces, entiendo que es más que hora de hacerme a la mar tan pronto como pueda. Es mi sustitutivo de la pistola y la bala. Con floreo filosófico, Catón se arroja a su espada; yo, calladamente, me meto en el barco."

moby dick, herman melville

a la terrassa

les gavines em vigilen des d'un cel de tarda
ben blau i llarg_
els seus becs anuncien mala maror,
i jo interrompo la meva lectura per
observar aquelles bèsties alades
sota la sospita de convertir-me en una
nova tippi hedren_
de fons_un contrabaix ferm dialoga amb un piano dubtós
i jo_m'abalteixo sobre aquestes 667 pàgines verges_
la meva amiga romanesa em retorna
al món del vius amb una de les seves
discusions unilaterals,
convertint la meva becaina
en un dels seus danys colaterals.
conforme amb els revolts de l'atzar
continuo la meva lectura
amb un sostre de gavines amenaçants
i amb uns músics inquiets_

non solum

poesia coral en un de sol,
les preguntes a totes les respostes en una hora i mitja,
el centre de l'univers en un escenari.
inmens, absolut, brutal_
visca els espectacles de qualitat!

#76

cuello de botella
Estrechamiento que hace más lento el paso por algún lugar.

del riu al mar

acabada de tornar de l'hort
_del balcó al lavabo_
em rento les mans plenes de terra
i em topo amb aquella cançó que em cantaves
_de llavors a just ara_
a crits_
desafinaves tant quan cridaves
_i quan no, també

un dia, no sé quin,no ens coneixíem,
_de mai a sempre_
i ens vam recuperar
_del jo a l'altre_
sense voler-ho, ens vam enamorar
_de tu a mi_
sense mar (després ja va ser tot per nosaltres)
vam llençar-nos,
_de càlid a fred_
sense límits vam estimar-nos_
_del que fas al que em basta_


el que ens envoltava_no intervenia_
ens teníem_
_de tot a més_

la vida se'ns obria com una dona calenta_
____________suculenta_
i avançàvem impacients amb les mans per davant_
no calia agafar-nos per no perdre'ns_
no patíem, no dolíem_
_de sí a també_

els gots buits ja ens treien la sed,
el carrer ens oferia el que necessitàvem,
amb tu, ja ho tenia tot_
i pensant que mai més necessitaria res
sense fi ni soroll ens vam perdre_
_de mi a tu_
i ara, després de tot,
un dia com un altre_t'anyoro
_del balcó al lavabo_

com sé que no llegeixes això_
goso obrir aquesta porta tancada
que ja ningú recorda_
_de blanc a gris clar_

com sé que ara no t'ho diré
_ho escric_
gràcies per fer-me feliç

_això és el que em queda
_i pel que sembla, després de tot aquest temps_
amb això_en tinc prou.

juny_de nou_i nou

si al paradís es pagués peatge i fes vent
_seria l'empordà
si el "manjar de dioses" fos terrenal
_seria unes entranyes a la brasa i un gintònic casolà
si lel llit etern es pogués triar
_seria una tovallola sobre la sorra i vora al mar
si la setmana s'aturés
_la deixariem en dissabte
si només poguessim conjugar un verb
_seria esplaiar-se
si un record d'estiu perdurés
_seria aquest.

d'indignació a perfecció

si Déu va existir es deia federico i va fer la doce vita_
com s'atreveixen a resumir-lo en deu (onze, dotze?) sales,
vint fotos, quatre entrevistes i un parell de projeccions?
blasfèmia_



si el bé, el mal, l'amor, la melodia perfecta, la paraula encertada,
els records, l'èxtasi, la dosi ideal, la tornada per sempre s'unís
en un espai i en un temps, seria a l'apol·lo dimecres passat.
catarsi_

em_teniu_el_cor_robat

_gràcies

el universo de nuestros secretos

mayo sólo trae cosas buenas
y sólo tiene una banda sonora

cançó_40

#75

matasuegras
Tubo enroscado de papel que tiene un extremo cerrado, y el otro terminado en una boquilla por la que se sopla para que se desenrosque bruscamente el tubo y asuste por broma.

dissetdemaig

ai tu 28! que sí, que ja ho sé, que 28 no són ná
que sóc jove, un pimpollo, que n'hi ha
que són més grans que jo_ i què!?!?
jo en faig 28
i mare_de_déu_quin_drama,
que em faig vella, que ja tinc arrugues, que fan mal els ossos,
que les ressaques duren més, que seure al terra és d'agosarats,
córrer de valents i recordar d'inconscients_
que les arrugues aniràn a més, que no s'atura,
no s'atura el temps, ni per mi ni per tu
ni per l'altre, però osti tu que són 28
i s'apropen els 30, però encara queda_encara queda...
i bé, si més no una excusa per brindar, celebrar, per
dinar al sol amb la familia, amb la meva, amb la millor,
amb el més important que tinc, amb els que encara
recorden quan el serrell em tapava la cara, els que
em parlen com a saripun, monstruo, hermana, hiji,
els que em miren amb desconfiança cada cop que
afegim una espelma, 28?_ sí mami ya tengo 28.
una excusa per a que la gent m'abraci_que m'encanta,
per a que tots somriguin, beguin, cridin,
que es reuneixin, que em diguin coses boniques,
que cantin, que ballin, sí, ballar! ballar!
com sempre hem fet, sota el sol del migdia,
sota el cel fosc de nit_sota qualsevol circumstància,
perquè els anys passen, jo faig 28 però tots segueixen aquí_
els que no fallen cap any_ni un,
els que creuen mitja europa,
els que es fan creus de que faci 28_28!
però, bé, vaja_cap problema tu, ara ja ho sé,
ara ja m'hi he acostumat, ara ja ho tinc,
no me n'oblido, no, m'ho apunto___________28.

pág. 55

"(...) y una amplia sala de estar donde Major se instalaba con una bata de seda a escribir su último relato breve hemingwayano: es un tipo colérico, de rostro colorado, rechoncho, que odia a todo y a todos, y que a veces sonríe cálida y agradablemente al mundo cuando la vida de verdad le hace frente con dulzura durante la noche."

en el camino, jack kerouac

qué lugares

cançó_39

d'un vespre de dilluns a un matí de dimarts

per què serà que vaig enllestir la feina a l'hora justa?
com vaig ser capaç de reunir totes les energies
d'un dia esgotador per fer una birra_de_vespre?
va ser la temperatura, que acompanyava tant,
la que em va accelerar el pas?
qui va afavorir l'entorn amb una barra
buida i afable_només per nosaltres?
que portaria la cervesa que,tot i que floral, va convidar a una altra cervesa?
com és que la companyia de inmillorable va esdevenir ideal?
deuria ser la gana la que ens va arrossegar a allargar la nit?
com és que d'un entrepà a un gintonic només cal un "nem"?
quin glop, quin emsent o adveració, quina trobada accidental,
quin acudit dolent va demanar la segona copa?
qui em mana tranuitar el primer dia de la setmana?
buf!

*ffffound

pág. 39

"El mar no tenía límites y reverberaba en cada una de sus escamas. Alrededor, el horizonte se difuminaba en una leve bruma. A la izquierda, más que distinguir, se podía imaginar el pálido dibujo de unos perfiles montañosos: quizá fueran nubes. Casi todos los pasajeros estaban adormecidos en las tumbonas. En el resuello de la navegación pesaba el álgido mediodía del mar: ese bienestar incomunicable, esa sensación de voluptuosa angustia, por el que uno prefiere quedarse solo, sin hablar, escuchando lo que le fermenta por dentro."

la isla, giani stuparich

sense sortida a romania

té els ulls clars i perduts,
la pell cremada pel sol,
el cabell recollit en un monyo inviolable
i porta un anorac negre que li arriba als peus_
no sé si té casa_no ho crec,
no sé si té familia_ho dubto,
no sé si se n'adona de res_m'extranyaria.

és romanesa, no arriba als 40 i està com una puta cabra_
sembla ser que habita al meu carrer,
_no recordo quan va arribar
i tampoc recordo la vida sense ella.

_es passa els dies fumant cigarros eterns,
mirant (sense mirar) a la gent que passa
i discutint amb algú que,
alguna vegada va ser-hi,
però que ara_no hi és_
algú que va marxar, va desaparèixer i la va deixar sola
amb aquesta discussió interminable_

sigui com sigui,
aquesta dona s'ha quedat en un punt de la
seva vida i del seu univers, del que no pot sortir,
ni ella ni jo.

i és que la dona en qüestió,
recorre
dia a dia
i amunt i avall el meu carrer
(ja, per si mateix, poc silenciós)
cridant com una condemnada a mort
deixant-se tot el que li queda i únic que té
en aquells improperis indesxifrables, per altra banda,
perquè, això sí, segur que aquest algú amb qui discuteix
és romanés i, com a molt a prop, deu ser a romania,
rient-se de mi, sens dubte.

desballestada ara jo tant com ella,
intento buscar una solució:
tancar les finestres ja no serveix_encara la sento,
passar-me les tardes treballant
amb els auriculars tampoc serveix_encara la sento,
plorar i cridar (en català) és inútil_encara la sento,
vendre'm el pis i fugir a romania..._inviable.

ahir, tot tornant a casa després de la derrota
en la que ens ho vem deixar tot menys la pell,
vaig topar-me amb una
amable parella de policies que
custodiaven l'ambient nocturn del meu barri.

molt cordial vaig suplicar-los una solució
pel meu problema_
conscients d'aquest i amb coneixement
suficient de l'existència de l'amiga romanesa,
van fer un gest d'espatlles acompanyat
d'un balanceig horitzontal de cap,
per informar-me, davant la meva cara de terror,
que no hi havia res a fer_
la llei no permet arrestar a algú que està com un llum
per portar-lo a un sanatori,
sense el seu propi consentiment (?????)
o la petició d'algun familiar.

tornant a casa capcota i arrossegant els peus,
em feia creus del buit legal en el que em trobo_

descartat el tir d'objectes des del balcó
per matar-la i fer-la callar per sempre,
l'única opció que em deixen és adoptar-la
per així, poder demanar el seu ingrés
immediat al manicomi_
tan complicat seria?
em farien un test psicològic per demostrar
que puc fer-me càrrec d'aquesta boja?
ens farien conviure uns dies sota el mateix sostre
per comprovar que s'adapta a la seva nova llar?
mesurarien la meva moralitat per garantir una
empatia afectiva entre les dues?
li hauria de posar el meu cognom?

lluny de voler augmentar el meu nucli familiar
i d'aprendre romanès_
reinventaré el meu silenci
i entrenaré la meva paciència,
desitjant que, per fi,
acabi aquesta discussió.

pàg. 94

"Escric aquestes pàgines, lector, perquè tothom té una vida privada i un secret per no explicar mai, però sempre arriba l'hora que les coses se saben i surten a la llum. Rere el cos que pren el sol a la platja, per exemple, o l'home que es palpa les butxaques buscant-hi alguna cosa, rere el paquet de tabac oblidat a la barra del bar (amb un número de telèfon apuntat) o rere el barret que sura damunt l'aigua d'un estany, sempre hi ha una història perversa que no coneixem i que mai no coneixerem si no és que finalment algú ens l'explica i trenca el misteri prèviament segellat."

pell d'armadillo_jordi puntí

veia

cançó_38

"te'n vaig fer barraqueta"

els punts de partença són mòbils,
i els camins no van a Roma,
_es creuen, conflueixen,
aflueixen paral·lels, desemboquen al mateix
mar on neixen.
el sol escalfa les putes i el cap de semana s'amenitza.
ahir era sant jordi i em vaig fer pobre
com en casasses_
buido les butxaques per clàssics de nova edició,
per segones parts d'una trilogia memorable,
per inaugurar als meus prestatges noves editorials,
per enlluernar-me amb nous autors
noves excuses de passeig,
nous companys de nit,
nous forats negres en el temps,
nous còmplices de setmana,
nous punts de partença_

des d'aquí abaix

centrifugar

a trompicones vuelvo para continuar esta pelota
de plastilina que no consigo redondear del todo_

mi casa vuelve a tener voces_ruidos ajenos a mí_
estirada en la cama oigo
cómo la ducha corre,
sentada frente al ordenador oigo
cómo los platos se friegan,
al entrar en casa oigo
murmullos que me dan la bienvenida_
revuelvo el bolso y los restos de una semana tendenciosa
me premiten una tarde de cine_
nadie sabe nada de gatos persas_muy buena fotografía,
buena música, qué terrible realidad_

soy una vocal tónica, una sinalefa, un diptongo creciente_
cada día me asusto de lo poco que hablo mi lengua,
cada día aprendo un concepto nuevo que me aleja
de mi contexto, de lo que creía yo que era mi subtexto_
con filosofía hago codos en la mesa del comedor
y me precipito a ese vacío lingüístico que me quita el sueño_

tiendo las sábanas mojadas y
metiendo la ropa en lo que será mi segunda lavadora dominical
_recuerdo.
el pelo ya no me tapa la cara y tengo las
rodillas peladas de tanto tropezar en la misma piedra_
que me quiten lo bailao_todo lo que está por llegar
(y ya está aquí)
es nuevo, es bueno,_

#74

nadar
Trasladarse en el agua, ayudándose de los movimientos necesarios, y sin tocar el suelo ni otro apoyo.


gràcies m., molt adient.

h

cançó_37

#73

hacer el muerto
Dicho de una persona, quedarse flotando boca arriba.

tot_plegat

què bé l'abril_què bé el sol que esclafa amb decisió_què bé les finestres obertes_què bé els vespres lluminosos_què bé barcelona amb aquesta olor_què bé les bufandes al calaix_què bé els plans d'estiu_què bé somriure per tot_què bé els colzes a l'aire_què bé regar la terrassa descalça_què bé, desclaça_què bé que hi creguis_què bé les sorpreses i novetats_què bé tot plegat_què bé.

trepitjo

plato combinado nº5

un discurso que me sé de memoria_
una moraleja lejana que comienza a ser el peor vecino_
un acertijo sin trampa_
un crucigrama sin espacios negros_
un camino sin bifurcación
y un derecho a ser mejor persona_

cada día y noche son un reto_
y las palabras no se escupen en vano_
a por todas y sin armas_
con cobardías y sin riesgos_
cada martes es distinto_cada semana se ofrece
y se toma según el menú_del_día_
la vida sabe tan llena como un buen vino
y no decepciona como la más caliente de las cervezas_

hoy_luna llena_
hoy_la veo
por primera vez, en mucho tiempo_
mi cuerpo ya se ha acostumbrado a no mirar hacia abajo,
la cabeza, siempre hacia arriba para ver qué cae_
porque el cielo llueve sin tregua
y el sol cobra por priemavera_

rudimentarios vicios que se oxidan
como bicis rojas de infancia
y consejos de madre que
no envejecen_son atemporales_

las canciones tampoco se gastan_
es mi libre albedrío
es mi mío me conmigo yo_
porque tu tuyo te contigo tú_
ahora eso ya no improta_
un_bis_por_favor

cançó_36

tuve

un oasi en el desert

sense triar el moment l'ànima em fa un pause
i, com puc, supero la situació amb cara de circumstàncies_
en aquests moments l'única cosa que vull és
desaparèixer,
confondre'm amb la meva pròpia birra,
amagar-me rere l'espatlla
del que tinc a la vora,
diluir-me entre
el_fum_del_meu_cigarro
com la Bruixa Dolenta de l'Oest.

sense triar el moment l'ànima em fa un off
i no puc evitar que la meva mirada es quedi
fixa en un punt_
el meu jo_amb un enigmàtic delit_
desallotja qualsevol món real
_i malgrat tot el que succeix al meu voltant,
els meus ulls s'aferren, rebels, a aquell punt.
amb la derrota assegurada_lluito
per tornar entre aquells vius tan aliens.

és llavors, en aquell desert, quan passo a ser
_de la manera més grotesca_
associable_
i es que fent veure que vull ser on sóc
em sento tan estúpida
com fent trampes al solitari_

per sort sempre hi ha un oasi
en el que beure_
on tot el que t'importa s'uneix
i ningú et demana explicacions_
ningú t'obliga a omplir els silencis,
ningú espera que el miris a cada brindis,
ningú t'exigeix que siguis com has de ser_

en ell tot em basta, tot ho tinc.

consells de nit

fa anys_en una nit de carnestoltes que ningú vol celebrar_
en la cua del lavabo d'un bar, algú em va dir que els diumenges eren
pel nick cave
_i aprofitant un regal proper_ho poso en pràctica

pág. 23

"Tengo una cita con un desconocido que va venir a buscarme a las siete, pero, a menos que no me crezca el pelo más de dos centímetros, no voy a abrir la puerta.
El problema está en la frente. Yo misma me corté el flequillo y ahora me parezco a Mamie Eisenhower.
Holly dice que no, que me parezco a Claudette Colbert. Pero sé que lo dice para que salga con ese tipo. Lo de esta noche es un favor que le hago a Holly."

lo de esta noche es un favor que le hago a holly, cuentos completos, amy hempel

diumenge + sol

definición

con una atmosfera más que dominguera
y movida por lo más profundo de mis entrañas,
busco la definición de madre en busca de algo
que explique con palabras lo que conozco.
1. Hembra que ha parido.
2. f. Hembra respecto de su hijo o hijos.

a falta de una definición que pueda acercarse lo más mínimo
a mi propia realidad_me aventuro a crear una_
ya que no hay nada más intrínseco, hondo y propio
que una madre.

#73

madre

mi.

cit_7

"El carácter se nos forma los domingos por la tarde."
Ramón Eder

[parís no se acaba nunca, enrique vila-matas]

cançó_35

Sóc tan enganyador com aquests núvols
i tan de veritat com la tempesta
i sóc tan de fiar com els cartutxos
xops de la pluja d'un final de festa.

I sóc constant igual com els catúfols,
sóc infidel com prometé la pesta,
i sóc dur de pelar com els dos cuiros
que em tapen els ullets quan faig la sesta.

T'oblido cada dia vint vegades
i vint cops cada dia et veig entrar
portant o no portant les arrecades

al circuit terminal que el condemnar
comprèn del viure meu, de com m'agrades,
a prendre'm en morir fins a estimar.

declaració, enric casasses

pág. 81

"En medio de un mundo acelerado en el que todo se transforma, era confortable saber que la muerte, como la nieve sobre la cumbre del Kilimanjaro, estaría ahí siempre intocable, deliciosamente fría y estable. Sin embargo, toda esa serena seguridad en la eternidad de la nieve de esas cumbres africanas se nos derrumbó no hace mucho cuando supimos que dentro de veinte años ya no habrá ni rastro de ella en el Kilimanjaro. Se trata de una noticia del siglo XXI equiparable a una del XIX, parecida a aquella de la muerte de Dios que difundiera en su momento Nietzsche.
(...) Me pregunto qué habría dicho Hemingway de haber podido enterarse de esto que ahora nosotros sabemos, es decir, de haberse enterado de que después de Dios será la Muerte la que muera."

parís no se acaba nunca, enrique vila-matas

#72

síndrome de Estocolmo
Actitud de la persona secuestrada que termina por comprender las razones de sus captores.

(cali)fornication

no em parlis d'amor, no em diguis que l'he tornat a cagar,
no em diguis que ja ho sabies, no em diguis que no accepto,
que no puc emergir, que no aprenc ni retinc,
no em diguis que no t'escolto, que no sé qui sóc,
no em parlis, no em parlis.
no bec per beure, no ric per riure, no follo per follar_
desgasto, reprenc, envesteixo, visc i ho dic: sóc això
i aquesta és la vida que vull.
si no ho vols, marxa,
si m'entens arramba't, queda't,
no diguis que m'estimes
i mantén-te aquí,
aquí, fins al final, fins que no quedi aire,
fins que no quedi res, aigua.