una pèrdua irrefutable

distreta, com avançava per la vorera que no em tocava,
m'ha colpit una idea_una certesa_una llei irrefutable_

inquieta i mirant a totes bandes,
l'he agafada, intentant que no se m'escorregués
entre els dits, i ràpidment m'he ficat en el primer bar
que he trobat_

- perdoni, podria deixar-me un got?
- buit?
-buit, si us plau
el cambrer, m'ha travessat amb una mirada més buida que el got que demanava_
- i un cafè sol, gràcies

quan m'ha donat el got d'aigua, hi he vessat
la certesa a dins_o el poc que en quedava d'ella.

amb recança, el cafè sol i el got amb la certesa
m'he allunyat de la barra, mirant de reüll
al cambrer.

a una taula,
la més propera al carrer
_un carrer de pedra, humit i fosc
per on passa poca gent, en el que tansols
quedava un trianglet de llum de tarda
a l'extrem inferiror
d'un dels murs_
m'he pres, poc a poc, el cafè sol
i he observat de fit a fit aquella certesa.

no sabia ben bé que n'havia de fer_
no sabia si volia fer-ne res d'ella,
fins a cert punt,
m'angoixava la seva existència tan certa i tangible_
per una altra banda,
m'assossegava veure-la tan transparent
i voluble dins d'aquell got.

no em veia capaç de triar,
no tenia esma per decidir_

m'he acabat el cafè sol i
m'he apropat a la barra a pagar_
mentre esperava el canvi, he mirat el got,
que l'havia deixat damunt de la taula_
la certesa quieta, impassible, irrefutable,
esperava la meva tornada,
em reclamava
des d'aquella taula de bar
propera al carrer_

- PLAS!
el cambrer m'ha despertat
de la meva cavil·lació amb
un cop de vint cèntims sobre la barra_
m'ha mirat impassible:
-vols un got de plàstic?

amb el got de plàstic a la mà
i la certesa a dins, he creuat tot el barri
sense acabar de decidir-me_

la gent caminava sense mirar per on anava,
havia d'esquivar-los per tal que no
m'empentessin i em tiressin la certesa
pel terra_

amb compte, he agafat el got de plàstic
amb les dues mans
i he accelerat el pas_
gotetes de certesa m'esquitxaven les mans_
m'inquietava_i es que,
malgrat no la volgués, patia per perdre-la.

ja a la porta de casa,
he deixat el got a terra
per buscar les claus_
en aquell moment ha sortit un veí
i amb el peu ha picat el got_

impotent_ he mirat com
es vessava la certesa i mullava poc a poc
l'asfalt_
-perdó- ha murmurat el veí,
i ha marxat carrer avall.

amb les claus a la mà
mirava aquell bassal i
no aconseguia recordar
quina era la certesa
que m'havia capficat duarnt
tota aquella tarda_

si més no, m'he sentit lleugera
i he entrat, tranquil·la, a casa_

que més dóna perdre i oblidar les certeses
que, cada cop més sovint i quan menys t'ho esperes_
et colpegen, mentre camines distret per
la vorera equivocada.