#106

septiembre
Noveno mes del año. Tiene 30 días.

cançó_70

breu descripció d'una nit

vaig recollir tot els papers _pàgines_ i les restes de goma
d'esborrar que hi havia sobre la taula de la sala.
ell em va dir que passaria al vespre i que podríem tastar
el vi que li havia portat un amic que havia estat dues setmanes
voltant pel nord amb un cotxe ple de publicitat que li havia
sortit tirat de preu.
el balcó estava obert i deixava passar el que semblava un avanç
de l'aire de setembre. vaig posar (abans es posaven discos, cds,
cassets, ara es posen àlbums i llistes de reproducció) l'àlbum
que se m'ha ficat entre cella i cella
live at the village vanguard d'allen toussaint & the bright mississipi,
i vaig decidir esperar-lo fullejant els contes de palahniuk
(els llibres de contes els follejo... tant que m'agradaven de jove
_ara ja puc dir "de jove"_ i tanta mandra que em fan ara) que,
sorprenentment, m'està captivant força.
va arribar que el vespre ja era nit i que palahniuk havia passat
a ser un company de sofà que em rascava l'esquena, vam seure
al terra, la calor feia que fos més adient que qualsevol cadira,
i vam tastar el vi que va resultar ser no d'un amic
sinó de sa germana; sa germana de la que no m'havia parlat mai
(mai des de feia dues setmanes que ens coneixíem) perquè
diu que la familia fa més per parlar-ne a la cua del cinema
que per una vetllada de música i vi_ malgrat tot em semblés
cursi (paraula d'origen incert) i artificial,
vaig decidir silenciar el mòvil, deixar-me anar i veure què passava.
evidentment, per respecte, vaig decidir no tocar el tema de la seva
germana (ja veus tú què collons m'importa a mi la seva germana) i
vaig parlar-li de la meva ("en canvi, la meva és ideal
per qualsevol situació" vaig dir-li)_va agradar-li tant el tema
(veus per on) que va preguntar-me també pels meus pares i
després de il·luminar-lo amb la meva infància de folletín,
vam obrir una ampolla de vi que m'havien regalat a mi
no_sé_qui_ni_quan (a casa meva hi entra tothom i sempre
amb les man plenes) i vaig tornar a posar el mateix àlbum
però començant per la cançó tres, que és la meva preferida_
el temps havia rebaixat la temperatura i m'havia assecat la pell,
moment en el que ell va decidir agafar-me pel turmell_
i posiciontas de tal manera que feiem honor a qualsevol
espectacle de dansa del mercat de les flors, va explicar-me
la història més boncia que he sentit mai de la qual no recordo
res excepte una bústia, un home mal vestit i
un cau de talps sota el jardí d'un rei_
la seva veu tan mesurada, la seva mirada tan escapçada
i fosca, i el ritme de la narració tan absolutament atraient em
van hipnotitzar i després del "ja està, ja he acabat" vaig notar
que les seves mans m'agafaven pels ronyons i que jo seia
entre les seves cames, tan aprop seu que cada cop que ell respirava
em feia tancar els ulls, i va dir-me:
"vols tornar a posar-me l'àlbum que hem sentit quinze vegades
i que fa dues hores que no sona?".
vam follar allà mateix, al terra de la sala
(aquests són els millors, els que no et donen temps ni de
canviar de lloc, els que imperen per sobre de tot)
fins que el cos ens va dir prou.
després vam obrir una altra ampolla de vi,
vaig posar la música, de nou,
i vam parlar de sa germana fins que es va fer de dia.

els ionquis dormen drets

un ionqui segueix algun tipus de coreografia extranya al mig
del meu carrer_sembla que la música no deixi de sonar dins
del seu cap_malgrat l'equilibri no jugui al seu favor, s'aferra
a una llauna de cervesa i al cadàver d'un cigarro_
la droga ja l'ha estandaritzat la cara_és increïble com els clona:
cranis ossats, pòmuls sortits, ulls enfonsats, pell escamosa.
cada cop que arronça les cames se li aixeca la samarreta
i se li veu part de l'esquena, blanca com el paper_el sol
quan els toca, rebota_
sacseja el cap, es colpeja els malucs i de tant en tant
deixa anar un gemec d'ànec malat_
finalment, s'atura, es recolza en un arbre, s'ajup
i just abans de tocar a terra, s'adorm.

#105

oxímoron

Combinación en una misma estructura sintáctica de dos palabras o expresiones de significado opuesto, que originan un nuevo sentido; p. ej., un silencio atronador.

p. 9

Por si no os habéis dado cuenta, todos mis libros tratan de una persona solitaria que busca alguna forma de conectar con los demás.
En cierta forma, es lo contrario del sueño americano: hacerse uno tan rico que pueda elevarse por encima de la chusma, de toda esa gente que va por la auotpista o, peor todavía, que va en autobús.

error humano, chuck palahniuk

rèquiem per a una companya fidel

gràcies pels últims tretze anys que hem passat plegades_
queda gravat en mi totes les anades i vingudes, les pujades,
les baixades, els revolts, les imprudències, les frenades, les
pedalades enrere, els girs bruscos, les derrapades,
les tornades de festa, les tornades de festa amb paquet,
les caigudes, els atropellaments, les punxades de roda,
el soroll dels teus frens, els passejos vora el mar, les
zigues_zagues, la suor, la sang, les marques a les cames,
les cistelles trencades, les llums que t'acabava de comprar,
et prometo que mai t'oblidaré i que aprendré a anar
sense_mans.

cançó_69

p. 246

Tras intentarlo, fracasar, amar, joderlo todo, RL vuelve a su hogar. A su casa, se corrige; pero tampoco es cierto. Mientras Layla esté en ella, es un hogar. Después de eso, febrero.
Hoy empezaremos a beber temprano.

todo, kevin canty

final #4

#104

sangre fría
Serenidad, tranquilidad del ánimo, que no se conmueve o afecta fácilmente.

pavor

a que alguien me oiga, a las medusas, a la enfermedad y al dolor,
a volver a tropezar en la misma piedra, a los malhechores y a los
sastres, a la celulitis, al perro de los baskerville, a los botones de
nácar, a la guerra nuclear, al IVA, a la muerte del que no espera,
a enero_febrero_marzo,  al sonido de alguien subiendo la escalera,
a un error garrafal, al desamor, a que reduzcan más mi cuello del
útero, a saber la verdad, a las pelis de miedo, a los violadores,
a los cerrajeros, a la tele de madrugada, a los cienpiés, al profundo
fondo del mar, al profundo inmenso universo,  a la bruja de mi
abuela, a los payasos, al pelo en la comida, al uñero, al insomnio,
al paso del tiempo, a los cristales rotos, a despegar, a creerme todo
lo que me digan, a volver a empezar, a las sandías malas, a las
toallas nuevas, a los accidentes de coche, a la resaca, a no saber
más, a que entren en mi casa, a que no entren, a un corte de mangas
inesperado, al ronquido de alguien que no conozco, a quedarme
ciega, paralítica o deforme, a las patatas podridas, a las ratas del
raval, a él cuando dice lo que quiero oír, a mi vecino del segundo,
a perder a la gente, a las pesadillas, al coco.

mart

una humilde adaptación que yo llamo...

només es necessita una nit sense llum
per adonar-se'n de com són les coses en realitat_
les parets negres, els mobles sense ombra,
les finestres opaques, les portes tancades
i els interruptors fixes_
a la llum de l'espelma llegia i assaboria
la solitud en aquella foscor tan clara_
com els hi deia a les belles dones amb les
que comprateixo aquest espai de pedra empordanès
tot depèn de les coordenades: "latitut sud".
miro de reull rere meu, sento que algú em segueix,
que algú m'empeny, que algú em xiuxiueja
l'abacedari sencer_
a la nit trobo la barra del bar i un home qualsevol_
un calculat moviment de pestanyes redueix l'espai
que ens separa_i un nou amic a qui no explicar-li res_
en la foscor, la pell mana_
el vent mareja la flama fins apagar-la,
l'olor a cremat, el negre profund, el silenci pernocta_
i just m'enrecordo d'aquell home que reia, m'escoltava
i em feia senitr gran quan ens trobàvem molt de tant en tant_
i jo el penso_és amor.
els ocells em desperten al matí i el gos_vell em
reclama tots els segons del dia_tots els centímetres
de l'espai_tot l'aire del món_
i jo li dono_és amor.
la cafetera plena i freda, els plats bruts a l'aigüera,
l'escombra dreta, les finsetres tornen a la seva
transperència habitual, les ombres reneixen,
l'aigua corre, m'hi poso a sota_
i jo la sento_és amor.
escolto, llegeixo, miro, condueixo, corregeixo, menjo,
bec, dormo, espero, ric, descanso, aprenc, descobreixo,
ensopego, recapacito, entenc, prometo, recupero, no obeeixo
i jo canto_és amor.

cançó_68

nits d'estiu

rematant pàgines_
per celebrar-ho aquesta nit

tarda i blat

la_gran_ch_v

pp.115-116

(...) entonces los niños vinieron corriendo y la expresión de Betsy mientras los apretaba contra su pecho, de pie bajo el aguacero, fue algo que RL no pudo soportar. La chica era casi tan alta como su madre, pero larga y delgada, todo codos y cuello, y el chico era un par de años más joven y mucho más bajo, con una cara inexpresiva y sin formar. Parecía a punto de nacer, pero como si aún no estuviera preparado.
(...) A la luz suave de la ventana todo parecía hermoso pero irreal, como la escena de una película o de tu propia imaginación. La niña parecía enfadada. El niño no parecía nada, como el agua.

todo, kevin canty

fe

és tot tan absolutament perfecte_
que sembla una broma de mal gust.
miro el meu voltant i em crec la meva vida_
 

viuré eternament sense dni

el cos em demana quelcom que no sé desxifrar_
el despullo, el porto al llit i provo de relaxar-lo
en aquesta infernal ciutat que està a punt d'explotar.
veient que la posició horitzontal no resulta,
el torno a vestir, i el trec de casa_potser té gana.
a la porta del bar un home buida el contingut
d'un cigarro a punt de morir_i es guarda el filtre
a la butxaca_el meu cos s'estremeix li dono el
que queda de cafè i el porto, molt a poc a poc,
de nou, a casa_el faig beure litres i litres d'aigua,
li prometo que en breu marxarem i li dedico el
millor dels meus somriures_
la llibertat és cara però, per fi, ha arribat.

b#8

la feina d'autor, l'art de saber tractar als altres,
la intenció de saber-te col·locar, el remot record
que et reflexa en els demés, l'intent frustrat de
saber-te expressar, la pau exterior de trobar el teu moment,
el silenci de no parlar, la veu que no és teva, la idea
que s'esdevé, la manera més encertada de fer-te creure i
la certesa absoluta d'haver-ho fet_