"Està glaçant a l'aire.
Ha callat fins i tot el rossinyol.
Amb el front recolzat damunt del vidre
demano que em perdonin
les meves dues filles mortes
perquè ja gairabé no penso en elles.
El temps ha anat deixant argila seca
damunt la cicatriu. I, fins i tot
quan un s'estima algú, arriba l'oblit.
La llum té la duresa de les gotes
que cauen dels xiprers amb el desgel.
Poso un tronc nou i, removent les cendres,
trec flama de les brases. Faig cafè.
La vostra mare surt del dormitori
amb un somrirure: Quina bona olor.
T'has aixecat molt d'hora aquest matí."
Joana, Joan Margarit, Premi Nacional de Poesia. (Pàg. 65)
No hay comentarios:
Publicar un comentario