el verano quema #3

El anterior día no pudo levantarse más de un par de veces de la silla de plástico que Copacabana tiene clavada bajo la carpa. Se pasa los días a pocos metros del agua. Desde ahí vende los tickets para subirse al churro, ayuda a los clientes a ponerse el chaleco salvavidas y toma fotos cuando estos consiguen montarse en aquel monstruo inflable. Diez euros la copia.

el verano quema #2

el mar estaba quieto como un plato de sopa. Aunque el sol picaba era más pronto de lo que había pensado Copacabana. Unas brazadas. Hacer el muerto. Bucear con los ojos abiertos hasta la orilla.
Copacabana se sentó, aún mojado, a la barra del chiringuito. Se tomó un café caliente como el sol
y decidió que aquel día trabajaría más duro que el anterior.

el verano quema #1

Las sábanas de Copacabana se despertaron enganchadas a su cuerpo sudoroso. La noche había pesado con fuerza sobre ambos y los había convertido en único y maloliente ser.
El sol quemaba media mejilla de Copacabana con tanta insitencia que consiguió hacerlo levantar.

–Esa desgraciada tiene que salir siempre por la ventana y dejar la puta persiana abierta. Ya no me la follo más.

Las piernas de Copacabana renquearon hasta la cocina. Se lavó la cara sin apartar los platos sucios, salió de casa y se fue al mar.

p.s. crec que no torno

hi ha qui creu que per sentir-se estranger a casa seva,
és millor ser estranger a l'estranger_
el gust de no ser d'aquí, de sentir-te exòtic
entre els de la teva espècie; el plaer de poder
dir "nosaltres" i mentir i de fer apologia
del folklore més cutre sense que
et mirin fatal_
parlar malament, no entendre-ho tot, canviar d'idioma
a mitja frase, estudiar els llavis dels altres quan t'expliquen
coses, comunicar-te amb gestos i cops d'esquena_
gaudir del sentiment d'exili no forçat, de marriment, de
la nostàlgia tanguera_anyorar la familia, els carrers, fer
d'una ciutat la destinatària d'una correspondència silenciosa,
només tenir paraules boniques per la gent que no veus,
aplaudir cada vegada que quelcom t'agrada, assentir quan
algú parla de tu, riure sempre i poder fer discursos
antropològics del lloc d'on vens_
sentir que si no encaixes és una qüestió geogràfica i cultural,
i que, per fi, has trobat el teu lloc.

soroll sord per orelles plenes d'aigua

en dies com aquests,
en què regar les plantes és un esport de risc,
comprenc que coses com tu, només passen una vegada_
sí, "coses", dic "coses"_
t'arreplego com un joc de peces
i t'estenc com un banyador mullat_
mai hagués pensat que la gana tingués mans
però aquí em tens, fent punyetes d'estiu_
ja sé què fer i on anar_ja sé quan comencen les
coses bones_
i, en breu, molt breu, quan ens enfonsem en el mar
fred i blau que ens espera més enllà,
em permetré la llibertat de cridar-te pel nom_