pals a les rodes

rarament airejo els secrets més vergonyosos
de la meva persona_
però cert sentiment prepúber m'obliga a fer
un repàs de la jugada.
cert que tinc dos testimonis totalment fiables
de la meva feblesa femenina però
la meva consciència no es quedarà tranquil·la
fins que reconegui _i ben alt_
que sóc sunnormal.
reconec que són insaciable, reconec
també que tinc certa debilitat,
però aquest,  
aquest
no el recordava;
sí que en certes ocasions
havia buscat la seva mirada entre mirades
(pensant ja que m'agradava força), sí que si
me l'havia creuat i ens havíem saludat, havia passat
a l'atac amb una caiguda d'ulls massa (poc) estudiada,
i sí, totes aquestes vegades havia pensat:
com collons es diu aquest nano
que em trobo a tot arreu, que fa anys
amb qui no parlo i que no sé
encara ben bé perquè ens saludem
(però que té quelcom que mmmm...)?
i així amb el meu vestit d'inòpia i les meves vambes noves_
em vaig trobar amb la seva mirada
(fuck! molt més intensa que abans)
de cara, i en el moment de clímax en que ell
em fa un gest amb la mà, jo m'hi apropo
i els seu llavis pronuncien el meu nom,
la meva dignitat havia decidit quedar-se a
casa fent melmelada de prunes,
la meva caiguda d'ull massa (poc) estudiada
me l'havia oblidat en l'última
barra de bar on l'havia tret a passejar,
i la veu _cony, la veu!_
s'estava rient de mi des del més profund
del meu orgull i em deia: "et fots".
oh! per favor! vaig somriure com vaig poder i
vaig desitjar que s'obrís el terra
del bar o caigués una bomba nuclear_
i com que res d'això va passar,
vaig imaginar-me que no era allà
i quan ell va apropar-se per fer-me dos petons
vaig agafar-me ben fort al seu coll
i a cau d'orella vaig dir-li:
"aquesta nit dormiràs al meu llit".
Ell es va separar de mi,
em va mirar molt i molt fixament
i em va dir: "i demà també".
va saltar la barra
i ens em vam anar a casa a follar
com si s'acabés el món...
... mentida!
vaig imaginar-me que no era allà,
li vaig donar dos petons,
li vaig demanar dos birres i
em vaig amagar darrere les meves acompanyants
preguntant-los-hi si mirava cap a mi_
sí, sóc imbècil.
i no sé si és pel meu espectacle patètic,
per les ganes de redimir-me,
per una promesa sense complir,
per la curiositat de tastar o per
la seva mirada però no deixo de pensar-hi.
potser ara que ho he dit ben alt, torno a ser una dona normal
que tria el que vol i agafa el que li agrada_
però es que a més d'insaciable, sunnormal i imbècil
em complico tant les coses!
però què coi, així la vida és molt més divertida