gnocchi al pesto

al matí, al matí ningú crida_
cafè al balcó i si no hi ha temps
me l'enduc pel camí_
un camí a la feina que cada dia és més curt.
una semtana i mitja de desintoxicació
és prou per (b)veure les coses d'una altra manera.
el cos torna i les nits s'allarguen_
i està prou bé poder triar les companyies.

la tele no va i els meus veïns del carrer
sembla ser que mai n'han tingut_
tot el dia al carrer_toooooot el dia_
i la nit_tooooooooota la nit_
i els quadres que em trobo en arribar a casa...
en fi_

quina ràbia ensumar coses que no em toca ensumar, quina ràbia saber quina música li agrada al subnormal que viu davant, quina ràbia les obres a les tres del migdia.
Quina ràbia recordar tots els noms, quina ràbia els mitjons desparellats i la pols al teclat de l'ordinador, quina ràbia els plats a l'aigüera i les trucades a deshora, quina ràbia voler adelantar esdeveniments.
Quina ràbia álex de la iglesia i la seva puta merda de trompeta (ara ja sé que va dimitir per amagar-se sotes les pedres i no per la llei sinde), quina ràbia la la reina i el seu germà bessó, quina ràbia no tenir més temps al matí per llegir, quina ràbia el cambrer_italià que em fa el cafè i quina ràbia el to de veu de la veïna del 4t 2ª (què li passa? és najwa nimri?).
Quina ràbia que h visqui tan lluny, quina ràbia haver d'organitzar l'estiu, quina ràbia el meló sense gust i les fotos cremades.
Quina ràbia anyorar-vos i no tenir per venir-vos a veure.

Però espereu que, en breu, em vinc a viure amb vosaltres:
sense putes cridaneres, sense obres, sense veïnes estúpides
i amb tot el temps del món.
I per celebrar-ho, dinaré. Avui sí, avui toca:
gnocchi al pesto.