Rue Des Soeurs Noires

hi ha dies que són com escombrar fulles en un dia de vent,
per sort, existeix tota aquella ficció que ens envolta
i que milers de persones s'entesten en continuar creant-la_
nodrim-nos doncs_
somiatruites
ja m'ho havia apuntat en la meva llista de propòsits
que de gran volia ser pascal comelade_
ahir, simplement, vaig corroborar-ho.
en r diu que els espectacles ens els que a més a més de musicar,
t'expliquen històries i t'ho passes bé haurien de
ser sempre així, sempre tots, sempre sempre_
en part té raó i en part no, però això ja li vaig dir ahir.
aquella hora i mitja ens va deixar sense paraules,
a estones sense alè
i sense ganes de que acabés_

però bé, com tot, va acabar i aix (suspir)
com m'agradaria fer com en les pel·lis
quan els personatges rememoren coses que han viscut amb una nitides estupenda, com si fós una altra pel·li però que, en realitat, no ho és, que és un flashback, així diuen als salts en el temps que, de fet, són una mica perillosos perquè si no els fas bé et carregues la pel·li i s'ha de ser molt gran, molt, per saber com i quan col·locar un flashback, com les veus en off...
de fet, tampoc estaria malament tenir una veu en off de tant en tant, tansols perquè algú (millor triar un narrador aliè, amb un veu bonica com la d'en m) et narrés en veu alta els teus pensaments, i et sentíssis tan ridícul que poguessis deixar-te de punyetes mentres la veu en off t'anunicés: "i, per fi, va deixar-se d'òsties".