gondry continua jugant amb cartró i cotó fluix però aquest cop s'aparta una mica de les històries d'amor entre homes i dones. Aquesta vegada agafa un local en decadència i un barri marginal que acaba unint-se per a salvar lo insalvable_una mica melodramàtic i cursi (cito comentaris dels meus companys de butaca) però dintre del que cap amb un desenllaç real. _Malgrat tot el final és el pitjor de la pel.lícula_
Però val la pena anar al cinema a veure-la, Gondry sempre val la pena i en aquest cas també ho val Jack Black, casi sempre fa el mateix paper però és divertit. Trobo que Mia Farrow continua fent bastanta angunia.
No m'ha encantat especialment però continuen fascinant-me les joguines i l'enginy de gondry.
I està prou bé The Savages de Tamara Jenkins. Parla de les coses tal i com són. Et mostra els personatges dins del seu patetisme i no te'ls adorna per vendre-te'ls millor. Empatitzes amb ells però per res del món voldries ser ells. S'agraeix un drama familiar sense reconciliacions de llagrimeta fàcil. I potser el meu amor cap a Philip Seymour Hoffman no em deixa ser parcial però què cony, la pel.li està molt bé.
1 comentario:
Hola txavalita,
m'acabo de llegir tots els posts d'una tirada. Veig que has agafat ritme. Perfecte! I sí, coincideixo, "The servant", de Joseph Losey, és una gran pel·lícula,i un s'acaba creient que el majordom té més classe, més estil i maneres que el decadent del senyor. L'havia arribat a veure dues vegades, quan jo, com tu ara, bàsicament anava al cinema. Eo, només trobo a faltar un post, ja t'ho diré:un vídeo fet pel gran rínxols negres de tu tocant l'ukelele. Queda dit. I què més? Doncs salut!
Publicar un comentario