cançó_85

pág. 33

"Mi presencia aquí, tan conspicua ahora, será negada mañana mismo con un gesto de la cabeza y un grifo abierto y para ella será como si no hubiera venido y no habré venido...".

mañana en la batalla piensa en mí, javier marías

she's moving her body

bé, des del principi_
comincio per te, perchè ieri notte eri bellissimo_
o això crec_no, no tindrem quatre filles_
però farem que la nit vagi tan bé com fins ara_
em convides a una casa gegant del segle setze on
pretens viure feliç i ple_
i jo sempre havia volgut un home amb barba, ple i
amb una casa gegant_però avui no és el dia_
trobar-nos no és gaire complicat, la gent
suada i borratxa se m'enganxa a la pell, als llavis,
al paper del cigarro, i no para de ploure,
ens mullem plegats ara, i després encara més_
sense seguir cap rastre trobem el punt perfecte_
és tard i vol deixar de ploure_
ja està, quiet, silenci, ni cases grans, ne bimbe,
prou de beure, prou de fumar, prou de parlar_
mira_toca.

llençols blancs

un dia, una nit, un matí potser
vaig entrar en un llit on m'ho vaig trobar tot_
els primers refredats de primavera, el to seriós
d'un home de veres, el títol d'una cançó,
molts cigarros, molts cigarros, un record,
dos fragments, noms amb tres erres i
dues mans que cobrien l'univers que
s_e_x_p_a_n_d_i_a
entre
les meves cames_

canço_84

100 años

hoy cumplirías 100 y qué distinto sería todo si estuvieras aquí_
sin embargo, el haberte tenido ya lo cambia todo_
gracias, yaya, por haber sido tan tú y felicidades.

feliz día del padre

de la vida te acuerdas a ratos_
cuando escuchas una canción, cuando te encuentras a alguien,
cuando cierras los ojos en la cama, cuando te esfuerzas en no pensar,
o en días señalados_
hay fechas absrudas que agujerean el calendario y aunque
no sea mi costumbre celebrarlas y haga lo posible por obviarlas_
esas fechas tan de otros me obligan a recordar_
anuncios, comentarios, ilustraciones, vidas ajenas,
allegados, consumo, borreguismo, civilización_
no sirve de nada que intente quedarme en la cama,
que busque desiertos, cuevas, océanos,
que esquive a los demás, que no encienda el
ordenador, que me encierre, que huya_
no hay escapatoria_
yo también lo tengo que celebrar_

para mí el día del padre siempre ha sido
una broma de mal gusto_

alguien, algo, un ente extraño
me recuerda (lo olvido cada día muchas veces),
en un día como este, que yo no tengo nada
que celebrar ni nadie a quien felicitar_
cada año los recuerdos son menos, solo
se suma tiempo, no vivencias ni imágenes_
tengo las mismas referencias que tenía
hace 20 años_ese es mi regalo_esa es mi celebración_
recordar que un día tuve, quise y perdí_

este es el primer día del padre de mi vida
que ya no existes_eso no lo hace peor que
otros años sino mucho más absurdo_
porque quiere decir que ya antes vivía como
si no existieras, ahora simplemente es verdad.

#113

degollar el cuento
Cortar el hilo del discurso, interrumpiéndolo con otra narración o pregunta impertinente.

perquè jo?

crec que he perdut la capacitat de relacionar-me
amb la gent,
o potser mai he sabut fer-ho.
em marejo per culpa de les voltes que li dono
a tot_
i, de vegades, provant de passar desaparcebuda,
provant de lliscar-me silenciosament com un
cotxe de bcn neta_acabo provocant l'efecte contrari.
el millor, al final, és anar a la teva i fer-te el suec.

cançó_83

"La majoria de les noies realment guapes tenen els peus lletjos..."

tenir una llista de coses pendents és un despropòsit
perquè l'acabes perdent, o no la completes, o
optes directament per ignorar-la i deixar que
les coses pendents continuïn sent-ho_

avui m'he apropat a la presentació del llibre
de david foster wallace, l'escombra del sistema.
el lema de l'acte ha acabat sent que foster wallace,
per fi, forma part de la literatura catalana
i això no es diu cada dia.

rere el personatge, el talent, la mort abans d'hora, la decisió
de morir, el mite i l'adoració, hi ha novel·les, contes i assajos,
i en la meva llista de pendents, llegir a foster wallace.

i just ahir en parlàvem d'aquesta nova edició;
i just aquest matí un editor em parlava d'aquesta
nova editorial, creada per un jove, estricte i valent
editor que ha decidit fer el que volia i, potser,
ratllar una de les línies de la seva llista de pendents;
i just fa uns mesos que em creuo sempre a la mateixa persona,
que per casualitat ha resultat ser el traductor d'aquest llibre (que
estic convençuda que el conec però encara no sé de què);
i just ahir, des de manhattan, ens demanaven
un títol nou en català per llegir;

i amb tots aquests previs _i la presentació del llibre_
he pensat que la tarda li posava
un punt i final a aquest dia de valents, aigua, llibres i pendents_
i que reservar-me la nit per començar a llegir l'escombra del sistema
m'ajudava, sense voler-ho, a escurçar la meva llista, conèixer
un nou editor del qual m'havien parlat, saber el nom d'aquest que em
trobo a tot arreu i potser tenir l'oportunitat d'enviar un paquet
regal a l'altre punta del món.

_el llaç per aquest paquet tan ben embolicat,
és estrenar-me amb foster wallace amb la seva
estrena en català_

if you think the system is working ask someone who isn't

des d'una cuina petita i poc il·luminada del més
profund del barri del raval, connectem amb una
habitació de manhattan de mobles elegants, vestidor
a l'americana, dues taules, una catifa i una finestra
per arrambar-te quan fumes.
les distàncies es lliguen en gots de vi,
costo sec i marihuana a cent dòlars_
les ciutats passen a ser un tema de conversa,
un polvo d'entre setmana_

compartim el temps, les sis hores de diferència
i sortim a fer un vol, per una sala, també amb catifa
i un famós sofà vermell, on han descansat tots els
catalans que s'han deixat caure per l'urbs_
donem voltes entre muntanyes de llibres,
dracs que travessen parets
i emblemes de cuina_
i manhattan entra al raval a través
d'unes habitacions acabades d'estrenar,
i una sala que més sembla una bugaderia_

l'ampolla va buidant-se, i ens centrem en
la pantalla per poder seguir amb la vetllada_
una cabana al mateix preu que la marihuana,
escriptors que no cauen bé, el
que mira com el país s'enfonsa des de
la distància i l'esperança_americans vells,
joves belles del raval, passar llista de l'entron,
d'això aquí no se'n diu mariadelmar,
resumir un ara, un sentiment, un desig, posar
al dia, fent la nit, celebrem que hi ha portes
que es tanquen per sempre, i resem perquè
les altres no siguin difícils d'obrir, un glop,
potser amb baleària arribem a NY, això ja és
només un cigarro, riem i quedem
per un altre dia_això no es veu tan malament,
fem un altre vi ben aviat, i la propera vegada
provem de compartir una barra_

al raval ja és matinada, plou, escampem el fum,
esborrem les marques del vi, apaguem els llums
i tanquem la porta d'una cuina petita on
hi cap tot manhattan.

dura com una pedra

no paro de carregar i descarregar_
em fan mal les mans i, últimament,
no em centro gaire_
buido els armaris de la cuina,
els torno a omplir_
buido pisos i els torno a moblar_
baixo escales carregada i pujo d'altres
també carregada_
quan estic quieta se'm posa cara d'imbècil
i busco quelcom per desmuntar, pintar
o transportar_
ahir vaig agafar tota la roba de l'armari
i la vaig posar sobre el llit_
una massa fosca i cruenta, com un escarbat
gegant, m'observava intensament,com si
em volgués dir alguna cosa_
tot era tan negre: no es diferenciaven les clacetes,
de les samarretes, els sostenidors dels pantalons,
les jaquetes de les mitges_
sempre tot tan negre, sempre tot tan fosc,
sempre tot tan igual_
és fàcil aburrir-se d'un mateix_
ja que la pel·lícula ha començat i
m'ha pillat amb les mans plenes_
intento creure'm l'argument, i
amb la voluntat de fer la diferència
em poso la meva roba negra i em canvio el blog.