convivència

he conegut a un home.
sí.
un home alt, silenciós, un pèl gris.
un home que, abans, només me'l trobava
pel carrer, en algun bar, a les parades de metro,
a la cantonada rere el cinema, als parcs...
poc a poc es va anar apropant a mi
fins que, un tarda, va venir a casa.
i cada cop hi ve més.

a ell li agrada que li digui home.
sí, home.
somriu poc, però fa molta gràcia.
sempre va pentinat i la roba la porta molt ben planxada.
li agrada gairebé tot, no es queixa mai per res.
hi ha una única cosa que no soprota:

que interrompin el seu temps,
que envaeixin el seu espai,
que perturbin la seva vida.

així que quan els dos jaiem al llit,
ben quiets i callats,
esperant que els nostres cossos propaguin
la calor per la resta dels llençols,
i algú, des del carrer, agredeix
el_nostre_moment_
amb els seus brams d'animal incontrolat,
l'home em deixa anar,
surt del llit deixant-me ben tapada
obre l'armari, treu una escopeta
(una que porta sempre a sobre,
m'havia oblidat de comentar-ho)
treu el cap, el seu i el de l'escopeta,
per la finestra, apunta
silenciós i precís
i dispara.
l'home
mata.