jueves, 29 de abril de 2010

sense sortida a romania

té els ulls clars i perduts,
la pell cremada pel sol,
el cabell recollit en un monyo inviolable
i porta un anorac negre que li arriba als peus_
no sé si té casa_no ho crec,
no sé si té familia_ho dubto,
no sé si se n'adona de res_m'extranyaria.

és romanesa, no arriba als 40 i està com una puta cabra_
sembla ser que habita al meu carrer,
_no recordo quan va arribar
i tampoc recordo la vida sense ella.

_es passa els dies fumant cigarros eterns,
mirant (sense mirar) a la gent que passa
i discutint amb algú que,
alguna vegada va ser-hi,
però que ara_no hi és_
algú que va marxar, va desaparèixer i la va deixar sola
amb aquesta discussió interminable_

sigui com sigui,
aquesta dona s'ha quedat en un punt de la
seva vida i del seu univers, del que no pot sortir,
ni ella ni jo.

i és que la dona en qüestió,
recorre
dia a dia
i amunt i avall el meu carrer
(ja, per si mateix, poc silenciós)
cridant com una condemnada a mort
deixant-se tot el que li queda i únic que té
en aquells improperis indesxifrables, per altra banda,
perquè, això sí, segur que aquest algú amb qui discuteix
és romanés i, com a molt a prop, deu ser a romania,
rient-se de mi, sens dubte.

desballestada ara jo tant com ella,
intento buscar una solució:
tancar les finestres ja no serveix_encara la sento,
passar-me les tardes treballant
amb els auriculars tampoc serveix_encara la sento,
plorar i cridar (en català) és inútil_encara la sento,
vendre'm el pis i fugir a romania..._inviable.

ahir, tot tornant a casa després de la derrota
en la que ens ho vem deixar tot menys la pell,
vaig topar-me amb una
amable parella de policies que
custodiaven l'ambient nocturn del meu barri.

molt cordial vaig suplicar-los una solució
pel meu problema_
conscients d'aquest i amb coneixement
suficient de l'existència de l'amiga romanesa,
van fer un gest d'espatlles acompanyat
d'un balanceig horitzontal de cap,
per informar-me, davant la meva cara de terror,
que no hi havia res a fer_
la llei no permet arrestar a algú que està com un llum
per portar-lo a un sanatori,
sense el seu propi consentiment (?????)
o la petició d'algun familiar.

tornant a casa capcota i arrossegant els peus,
em feia creus del buit legal en el que em trobo_

descartat el tir d'objectes des del balcó
per matar-la i fer-la callar per sempre,
l'única opció que em deixen és adoptar-la
per així, poder demanar el seu ingrés
immediat al manicomi_
tan complicat seria?
em farien un test psicològic per demostrar
que puc fer-me càrrec d'aquesta boja?
ens farien conviure uns dies sota el mateix sostre
per comprovar que s'adapta a la seva nova llar?
mesurarien la meva moralitat per garantir una
empatia afectiva entre les dues?
li hauria de posar el meu cognom?

lluny de voler augmentar el meu nucli familiar
i d'aprendre romanès_
reinventaré el meu silenci
i entrenaré la meva paciència,
desitjant que, per fi,
acabi aquesta discussió.

4 comentarios:

g dijo...

Saret, no tinc paraules. Hi ha frases, que en si mateixes son un microrrelat, un poema.
Precios, fins i tot al climax de la teva indignacio.
(i jo com sempre, li demano perdo al Pompeu pels meus "ultrajes" a la llengua.)
petopeto
g

sara dijo...

jeje, ultrajes los míos que desde que estudio para el nivel d, escribo peor. Estoy de Pompeu... que ni t'explico.

ets un amor_
ptopto
my bagui

seentah dijo...

petit, molt bó, estás com un llum, vaja, que ets un geni :)
bieeeen...
queremos más!

ffxiv dijo...
Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.