meldhau_redman

així com esperàvem impacients i
amb gest familiar a
un meldhau eclíptic_
ens va soprendre trobar-nos
amb un menys conegut però
eclèctic redman_
un piano a l'alçada dels més grans
però amb un saxo que, sens dubte,
va ser qui el va eclipsar.

perquè meldhau és grande amb
el seu estil propi, el seu sobri comportament,
amb el seu esfereïdor do (re_mi) musical,
amb le seu jazz intravenós, amb el seu balanceig constant,
_____perquè a meldahu li entreguem tot incondicionalment,
val la pena presentar-t'hi
ni que sigui a 200 metres
_estàvem més a prop del sostre de l'auditori que d'ell_
i morir al seus peus i/o teclat.

així i tot, un home llarguirut i de cap birllant,
ens va deixar sense alè, al mostrar-nos
què es pot fer amb l'aire ademés de respirar.
els seus solos feien esclatar a un públic generós,
en aplaudiments sords
_quina ràbia fa que aplaudeixin quan encara no han acabat_
i l'impacientàven per una nova intrumissió_vital
que, sense cap mena de dubte, ens va canviar la nit.
_com una culta_dona digué després del concert:
- quin cromatisme! quin canvi de color tan espectacular!-
i bé...els dubtes apareixien en la unió de piano i saxo
que, potser, havia estat poc acertada_

sugi com sigui,
va ser un concert de dos grandes
que ens van fer sentir molt petits