l'altre dia, al vespre, fent una cervesa en una barra que no m'ha agradat mai, l'home que fa llibres em va obrir els ulls. Va fer-me veure que allò que tenia dins i no sabia explicar podia tenir un sentit, i que potser era allò el que no em deixava continuar.
_l'home que fa llibres va saber triar les paraules encertades per donar-me la certesa que no passava res, que tot estava bé i que la meva pròpia distorsió de la realitat em portava a aquest punt mort.
No hi ha res allà fora que ens privi de fer les coses, no hi ha coses difícils i maneres més senzilles, no hi ha reptes impossibles ni enigmes per resoldre.
Agota Kristof ja m'havia clavat l'espina feia uns dies amb la seva La analfabeta _una joia literària que ni li sobra ni li falta una única paraula_, i la ferida començava a fer mal.
Ara el dolor ja no és real i la importància de les coses ha deixat de pesar.
Res és tant com per ser-ho.
L'Agota ja ho sabia.
He decidit tornar perquè estic farta d'enyorar alguna cosa que no acabo de saber què és. Ja en tinc prou de no saber per què em piquen les puntes dels dits i d'amagar-me rere una promesa, que a estones, em sembla incompatible amb la vida.
L'avorriment m'ha fet dubtar, l'angoixa m'ha empès a saltar del tren i el pas del temps, com sempre, ha anat en la meva contra.
Però com si el cel s'hagués obert, avui ho he vist to més clar. Més clar i més bonic_de petita estava convençuda que jo veia a la mestra més guapa que la resta de companys_, i no m'ha espantat gens tornar-hi.
He obert una entrada en blanc i he entès que necessito tornar per saber què faig, com ho faig i per què. Sense misticismes, sense revelacions, sense paraules buides.
Fets_línies__negre sobre blanc.
Torno sense arrossegar els peus, perquè per fi després de molt de temps, m'he construït jo sola una realitat molt propera a la que desitjava i sovint millor i tot.
I si no hi penso gaire _pensar, a voltes, m'ha fet perdre molt el temps_ crec que no pot haver-hi un moment millor per tornar.
Així que ja està.
torno
