thomas bayrle_diria que ja no som a kansas_fins el 19 d'abril

- Una aigua amb gas, si us plau.
Fa sol, l'H. em diu que em tregui les ulleres que no em posaré morena,
però a mi, el sol em molesta els ulls i
si no porto ulleres, arronso el nas_
De petita no tenia clar si el gas el posaven quan obrien l'ampolla
o ja venia de fàbrica_ara ja ho sé.
De fet, torbo que avui ho sé tot.

Dostoievski pesa molt i prefereixo El poble del costat_
per pujar al Metro.

cada paraula de l'Enric em recorda a
una altra paraula,
una altra conversa,
un altre pensament ja viscut_

"(...) La poesía, la infància i el retardat mental són per fer les preguntes que importen."
_n'hi havia un (de retardat mental) de pocs mesos a la taula del costat,
però ell estava a l'ombra i s'ennuegava amb una pasteta color merda d'oca
que li donava sa mare_

"La música és per obrir les ostres i els musclos."
_amb el sol cremant-me la samarreta negra
(pensava que se'm desfeien les tetes),
li he dit a l'H. com em venien de gust uns musclos al vapor,
i amb llimona estant més bons, però jo sempre
li tiro llimona a tot_

"El teatre és per a despertar-nos quan estava a punt d'agafar l'arrós de l'ànima."
_una noia ahir, a la tele, deia que la seva vida era:
arrós, treball, arrós, treball, arrós...,_

"La poesia crea un sentiment d'esperança fins i tot al centre de la desesperació dels cadellets."
_un cadellet ha passat a prop nostre,
això és un red_bull, li he dit a l'H.,
i ella ha rigut,
m'encanta quan riu:
li esclata a la boca i després s'ho empassa, i malgrat que li faci molta gràcia
sempre intenta tancar la boca perquè no li agrada ensenyar les dents_

"La música és perquè s'esquerdi la pena, que quan s'esquerda sona millor, i és sentir la presència de la dona-arlequí."
_ahir els hi feia fotos a les meves amigues_borratxes, les meves dones_borratxes, amb els arlequins que hi havia pintats a la paret_

"El teatre és una cara, una veu, què em diu?
I la música és per ballar."
_i el M. diu que avui s'ha d'anar a ballar...,
però potser el cop del cotxe li farà mal d'aquí una estona_

pamflet de l'esperança_enric casasses

llegeixo a l'Enric al Metro i somric però també tinc por,
perquè tot parla de tot, perquè ho recordo tot_
una paraula porta a una altra i cada nom, cada imatge té un afluent
que porta al mateix mar_

però potser sóc jo (i la petita ressaca) que
conecto un riu amb l'altre_o potser és perquè l'Enric escriu
desde El poble del costat i això queda molt a prop.

de tant en tant, la ment s'obra i em porta on pensava que
no tornaria mai, més que re, perquè no ho recordava_

avui, mirava un quadre i un regal de reis de fa 20 anys
ha aparegut de sobte_era una
caixa de llàpis, els quals en lloc de tenir escrit
_aplino, carioca, caran d'ache (aquells que els mullaves i eren pintura)_
tenien escrit el meu nom, nom i cognoms_

em va semblar, al moment,
el dia de reis de 1989,
un truc de màgia digne dels reis mags,
malgrat tot, vaig arronsar el nas_com a bona nena insatisfeta_
en veure que el meu cognom estava mal escrit_com sempre:
dapena, de pena, pena, de peña... prou!
em dic sara da pena.

sí, sembla mentida, però jo,
això, ho he dir molts cops al dia:
- hola, em dic sara da pena
_i la gent riu i
m'garada que riguin_jo em ric d'ells_

i sí, arronso el nas quan estic insatisfeta i també
quan recordo coses que em fa vergonya recordar_
arronso el nas i dic un ai_i el senyor del Metro, que
davant meu llegeix Gomorra, em mira,
-perdoni, és que he recordat una cosa i m'ha fet vergonya.

_perquè avui ho recordo tot, tinc la ment molt oberta
i t'assenyalo a tu, i saps què recordo?
dels llençols del teu llit_saps que m'encanten els llençols del teu llit_
perquè sempre em passa el mateix si els toco_

sempre faig el mateix quan faig segons què:
sempre que em dutxo, em mullo primer els peus_
sempre que sec, creuo la cama dreta sobre l'esquerra_
sempre que truco, pregunto el mateix_on ets?
(és el que passa amb el móvil,
abans quan trucaves a algú i et responía,
sabies que estava a casa i ara_on són?
_per això ho pregunto.)
sempre que se m'eixuguen els llavis, me'ls mullo,
m'hi passo la llengua pel de dalt
i després, agafo el de baix amb les dents i el fico dins la boca_
hi ha gent que va amb els llavis secs i hi ha gent que se'ls pinta,
jo me'ls mullo, sempre igual_
sempre que escolto mártires del compás, canto_
no puc escoltar-los, sense cantar, no puc.
sempre em poso els mitjos abans que els pantalons
i sempre em trec primer els pantalons i després els mitjons_
sempre que llegeixo un fragment que m'agrada,
doblego la cantonada de dalt de la pàgina_
sempre deixo les pàgines dels llibres amb ratllades
vermelles de l'esmalt de les ungles_
_sempre que escolto young and foolish de brad_mehldau
del disc live at village vanguard (warner 1997), em giro, espantada,
quan en el segon 29, se sent una cullereta repicant dins una tassa,
o això sembla.
_sempre que escric mehldau, m'equivoco en col·locar la h_
_sempre que vaig al cine m'assec a la butaca del passadís_
_sempre que arribo a casa, primer pico a l'ascensor i després obro la bústia_
_sempre que escolto el lacrimosa del requiem de mozart, ploro,
sóc com un interruptor, un interruptor.

i tantes altres coses que segueixo amb un estricte atzar,
al peu de la lletra_

"(...)Que just quan estigui a punt d'esclafar-me, el pinyol se m'obri i em mostri una cambra, més lluminosa que el teatre i més serpentejant que el foc, perquè hi entri amb tu i ho pugui entendre tot, ..."

El poble del costat_ernic casasses