sense sortida a romania

té els ulls clars i perduts,
la pell cremada pel sol,
el cabell recollit en un monyo inviolable
i porta un anorac negre que li arriba als peus_
no sé si té casa_no ho crec,
no sé si té familia_ho dubto,
no sé si se n'adona de res_m'extranyaria.

és romanesa, no arriba als 40 i està com una puta cabra_
sembla ser que habita al meu carrer,
_no recordo quan va arribar
i tampoc recordo la vida sense ella.

_es passa els dies fumant cigarros eterns,
mirant (sense mirar) a la gent que passa
i discutint amb algú que,
alguna vegada va ser-hi,
però que ara_no hi és_
algú que va marxar, va desaparèixer i la va deixar sola
amb aquesta discussió interminable_

sigui com sigui,
aquesta dona s'ha quedat en un punt de la
seva vida i del seu univers, del que no pot sortir,
ni ella ni jo.

i és que la dona en qüestió,
recorre
dia a dia
i amunt i avall el meu carrer
(ja, per si mateix, poc silenciós)
cridant com una condemnada a mort
deixant-se tot el que li queda i únic que té
en aquells improperis indesxifrables, per altra banda,
perquè, això sí, segur que aquest algú amb qui discuteix
és romanés i, com a molt a prop, deu ser a romania,
rient-se de mi, sens dubte.

desballestada ara jo tant com ella,
intento buscar una solució:
tancar les finestres ja no serveix_encara la sento,
passar-me les tardes treballant
amb els auriculars tampoc serveix_encara la sento,
plorar i cridar (en català) és inútil_encara la sento,
vendre'm el pis i fugir a romania..._inviable.

ahir, tot tornant a casa després de la derrota
en la que ens ho vem deixar tot menys la pell,
vaig topar-me amb una
amable parella de policies que
custodiaven l'ambient nocturn del meu barri.

molt cordial vaig suplicar-los una solució
pel meu problema_
conscients d'aquest i amb coneixement
suficient de l'existència de l'amiga romanesa,
van fer un gest d'espatlles acompanyat
d'un balanceig horitzontal de cap,
per informar-me, davant la meva cara de terror,
que no hi havia res a fer_
la llei no permet arrestar a algú que està com un llum
per portar-lo a un sanatori,
sense el seu propi consentiment (?????)
o la petició d'algun familiar.

tornant a casa capcota i arrossegant els peus,
em feia creus del buit legal en el que em trobo_

descartat el tir d'objectes des del balcó
per matar-la i fer-la callar per sempre,
l'única opció que em deixen és adoptar-la
per així, poder demanar el seu ingrés
immediat al manicomi_
tan complicat seria?
em farien un test psicològic per demostrar
que puc fer-me càrrec d'aquesta boja?
ens farien conviure uns dies sota el mateix sostre
per comprovar que s'adapta a la seva nova llar?
mesurarien la meva moralitat per garantir una
empatia afectiva entre les dues?
li hauria de posar el meu cognom?

lluny de voler augmentar el meu nucli familiar
i d'aprendre romanès_
reinventaré el meu silenci
i entrenaré la meva paciència,
desitjant que, per fi,
acabi aquesta discussió.

pàg. 94

"Escric aquestes pàgines, lector, perquè tothom té una vida privada i un secret per no explicar mai, però sempre arriba l'hora que les coses se saben i surten a la llum. Rere el cos que pren el sol a la platja, per exemple, o l'home que es palpa les butxaques buscant-hi alguna cosa, rere el paquet de tabac oblidat a la barra del bar (amb un número de telèfon apuntat) o rere el barret que sura damunt l'aigua d'un estany, sempre hi ha una història perversa que no coneixem i que mai no coneixerem si no és que finalment algú ens l'explica i trenca el misteri prèviament segellat."

pell d'armadillo_jordi puntí

veia

cançó_38

"te'n vaig fer barraqueta"

els punts de partença són mòbils,
i els camins no van a Roma,
_es creuen, conflueixen,
aflueixen paral·lels, desemboquen al mateix
mar on neixen.
el sol escalfa les putes i el cap de semana s'amenitza.
ahir era sant jordi i em vaig fer pobre
com en casasses_
buido les butxaques per clàssics de nova edició,
per segones parts d'una trilogia memorable,
per inaugurar als meus prestatges noves editorials,
per enlluernar-me amb nous autors
noves excuses de passeig,
nous companys de nit,
nous forats negres en el temps,
nous còmplices de setmana,
nous punts de partença_

des d'aquí abaix

centrifugar

a trompicones vuelvo para continuar esta pelota
de plastilina que no consigo redondear del todo_

mi casa vuelve a tener voces_ruidos ajenos a mí_
estirada en la cama oigo
cómo la ducha corre,
sentada frente al ordenador oigo
cómo los platos se friegan,
al entrar en casa oigo
murmullos que me dan la bienvenida_
revuelvo el bolso y los restos de una semana tendenciosa
me premiten una tarde de cine_
nadie sabe nada de gatos persas_muy buena fotografía,
buena música, qué terrible realidad_

soy una vocal tónica, una sinalefa, un diptongo creciente_
cada día me asusto de lo poco que hablo mi lengua,
cada día aprendo un concepto nuevo que me aleja
de mi contexto, de lo que creía yo que era mi subtexto_
con filosofía hago codos en la mesa del comedor
y me precipito a ese vacío lingüístico que me quita el sueño_

tiendo las sábanas mojadas y
metiendo la ropa en lo que será mi segunda lavadora dominical
_recuerdo.
el pelo ya no me tapa la cara y tengo las
rodillas peladas de tanto tropezar en la misma piedra_
que me quiten lo bailao_todo lo que está por llegar
(y ya está aquí)
es nuevo, es bueno,_

#74

nadar
Trasladarse en el agua, ayudándose de los movimientos necesarios, y sin tocar el suelo ni otro apoyo.


gràcies m., molt adient.

h

cançó_37

#73

hacer el muerto
Dicho de una persona, quedarse flotando boca arriba.

tot_plegat

què bé l'abril_què bé el sol que esclafa amb decisió_què bé les finestres obertes_què bé els vespres lluminosos_què bé barcelona amb aquesta olor_què bé les bufandes al calaix_què bé els plans d'estiu_què bé somriure per tot_què bé els colzes a l'aire_què bé regar la terrassa descalça_què bé, desclaça_què bé que hi creguis_què bé les sorpreses i novetats_què bé tot plegat_què bé.

trepitjo